L'alta cultura

Després d'anunciar-se l'actual temporada de Catalunya Ràdio van aparèixer una bateria d'articles criticant que la graella d'aquesta emissora dediqués 48 hores setmanals d'atenció exclusiva als esports. Aquells articles entenien que la preferència per la informació esportiva anava en detriment de la cobertura cultural. És difícil negar la raó a aquelles veus que denunciaven una clamorosa sobreexposició mediàtica de l'esport. Però el que vull recalcar ara és que la majoria d'aquells articles i comentaris dels lectors d'aquells articles expressaven una percepció naïf i idealitzada de l'alta cultura, com si parlessin d'una mena d'arcàdia, materialització edènica de la Intel·ligència, la Bondat, la Justícia, etcètera.

Com tanta altra gent, he conegut mons laborals i socials ben diversos. Puc dir que un dels àmbits més violentats que he conegut és el de l'alta cultura. Hegel va dir que l'experiència humana és una lluita a mort pel reconeixement. Doncs bé: en el món de l'alta cultura encara cal fer un pas evolutiu més en la conquesta d'aquest principi tan civilitzador: el dret a ser reconeguts i a reconèixer l'altre, sense que la competitivitat o el rigor siguin la coartada abjecta per agredir l'altre. Egos pujadíssims, llagoteria, absolutisme, vassallatge, impostura, tedi, saqueig, xarxa clientelar, arribisme i considerar l'altre només com a instrument, tots aquests trets... també, al costat d'altres trets altament positius, formen part de l'alta cultura. L'alta cultura: un món molt semblant a altres mons, massa per erigir-lo en model de res.