‘El caloret' de les falles...!

La valenciana senadora Rita Barberá –primer valenciana que senadora– ha mort d'un infart fulminant, en plena efervescència interpretativa de la comèdia dramàtica en què s'havia convertit la seva atrafegada vida. Descansi en pau ben merescuda! Haurà deixat penjat un reguitzell de qüestions polítiques, econòmiques, jurídiques –la major part les deixava a mig fer– i d'altres que no havien aflorat encara. Ha tingut en la seva vida pública una gran facilitat d'embolicar-se en política, negocis i mitjans d'informació amb la qual cosa, tard o d'hora, quasi tot surt a la llum. No l'he tractat, per això no sé si els fets dels últims anys els cercava o bé li queien com els confits del bateig d'un nounat ric. Treballar i viure vora seu devia ser un perill constant. No pas físic, és clar: em refereixo al perill de perdre el punt o de navegar sense rumb. S'haurà de veure la història com la tractarà. M'atreveixo a dir que no hi haurà unanimitat. Justament o injustament, se li atribuiran les protagonitzades i moltes més que surten no se sap d'on. Tinc experiència i jo diria que era molt inconscient i espontània: no pas mala persona. No s'ha de confondre: a vegades justejava d'educació. Suposo que els que treballaven amb ella, una mica, feien el boig. Per altra part era divertida i no es prenia seriosament del tot les seves actuacions. Amb el monarca Borbó abdicat haurien fet bona parella, n'estic segur. Com un vodevil dels Santpere, al Paral·lel de Barcelona als anys trenta. Hi ha moments de la seva vida pública que han fet història. El pam i pipa que públicament va fer a l'alcalde de València que la va succeir n'és una mostra.

Hom no pot deixar de recordar aquella nit de la crema de les falles a València, fa uns anys, en què ella era alcaldessa de la ciutat. Feia dies que no s'havia entrebancat amb qüestions i arribà a Sant Josep eufòrica, embalada. La nit de la crema, a la recepció de l'ajuntament hi havia una selecció dels prohoms i polítics valencians, un grup de Madrid, ambaixadors europeus, artistes de les falles i la fallera major i seguici. A “la copa” anterior al sopar ja traguejà. Al sopar hi afegí dues varietats de vi i més d'una generosa copa amb el cafè. Quan amb els convidats passaren a la gran sala amb balconada a l'antiga Plaza del Caudillo, més d'un dels convidats franquistes, amb la mà esquerra havia d'aguantar-se el braç dret, que encara tenia la inèrcia de fer la salutació feixista i cantar el Cara al sol. Bona part dels convidats espanyols –dreta pura tradicionalista– s'haurien fet un raget de pipí si hagués prosperat. Hi hagué seny valencià i la vedet Rita Barbieri, amb el micròfon a la mà, improvisà un número de revista musical que deixà molts televidents de tot Espanya glaçats. A la sala es podia sentir el vol d'una mosca. “Què farà ara aquesta?” Doncs talment una jove cançonetista d'altres temps, immortalitzà una curta cançó que volia descriure la crema de les falles. Deia així: “El caloret... el caloret... el caloret de les falles...” Lletra i música molt inspirada, les cantà o recità tota sola una bona estona. Curta, repetitiva, però emotiva, emocionà. A l'infinit, al “camí del no tornar”, on fan cua els esperits en trànsit per a l'assignació de lloc a l'eternitat, faran bé d'amagar el micròfon perquè si l'agafa, molts amb opció celestial demanaran trasllat al purgatori. És ben bé que l'espontaneïtat ja no es porta.