‘Smart city toys'

Els productes presentats en l'Smart City Expo World Congress, que se celebra aquest mes de novembre a Barcelona, m'han fet reflexionar sobre els records nítids dels jocs al carrer quan a penes teníem 4 anys. Girona, en la dècada dels cinquanta, s'estava obrint a un extraradi de la ciutat, el que avui coneixem com l'Eixample. Del col·legi de La Salle cap al sud s'obria la trama urbana del carrer Migdia sense asfaltar entre camps i hortes. I en aquest context era habitual que el carrer es convertís en un espai de joc, amb una relativa manca de perill i amb jocs elaborats amb el que trobàvem, o sigui pals i pedres normalment. I la imaginació feia la resta. Jo vivia al sector del carrer de la Creu i de la travessia de la Creu, i en aquesta època predominaven els carrers enfangats i plens de sots que a l'hivern s'omplien d'aigua. El carrer era el lloc, i potser l'únic espai ordenat i previsible, on compartir el joc. Avui, seixanta anys després, la complexitat de la ciutat i el seu urbanisme, els perills del trànsit rodat i la por dels pares de deixar indefensos els fills a la vulnerabilitat pròpia de l'edat redueixen el joc de carrer només a zones perifèriques on encara es poden veure nens i nenes que juguen lliures igual com fa seixanta anys. Possiblement la història segueix un ordre marcat per les pautes culturals dels grups socials que en determinats entorns permeten la seva màxima expressió. L'alternativa, en substitució del carrer, progressivament, és l'equipament de parcs infantils que es trobem repartits al llarg de la ciutat. Un parc infantil conté artificiosament els jocs tradicionals que les principals distribuïdores venen als respectius ajuntaments. Després de dècades, poques coses han canviat, sols la seguretat. Tobogans, gronxadors, animals amb molles que es mouen per l'impuls físic, arcs per penjar-se, plataformes per passar fent equilibris i uns magnífics bancs perquè els pares se'ls mirin asseguts mentre parlen entre ells, conformen aquest escenari.

A Girona, pel broc gros, i d'això els tècnics municipals poden ser més precisos, hi ha prop de dos-cents parcs infantils de dimensions variables i en millors o pitjors condicions i manteniment. La qualitat i la degradació varia segons la zona de la ciutat. A prop de casa meva n'hi ha dos que estan sempre plens a partir de les cinc de la tarda, i a la primavera més, coincidint amb les sortides de les escoles. Aquests parcs infantils tenen molt d'èxit. Un temps de descans, per als nens, després de la jornada escolar, permet que els pares es concedeixin una petita llicència deixant que els nens gaudeixin a pleret.

Les normes de protecció obliguen a extremar la seguretat, encerclant-los de tanques de fusta. Unes notes informatives avisen de les actuacions en cas d'accident, mal ús o destrossa. Normalment aquestes dades desapareixen amb el temps i no són restituïdes.

El del costat de casa està en obres. Forma part de la plaça Josep Pallach, que aviat farà un any que està de cap per avall. És una plaça molt concorreguda i de molta intensitat d'ús, però les obres han fet canviar els costums dels usuaris. Com a zona de joc no inclou més perills i limitacions que els dels mateixos jocs.

Les tauletes tàctils ocupen el temps individual de molts infants, un temps afegit a les activitats extraescolars. Però ara és el moment dels jocs de carrer intel·ligents. Girona, que va apostar per la Wi-Fi al carrer com a ciutat avançada, ara ho hauria de fer pels smart city toys (jocs intel·ligents de ciutat) de manera pilot en aquest parc remodelat. Els problemes apareixeran amb el control sobre el bon ús, el manteniment i, per descomptat, el preu. Però com deia, una prova pilot no estaria pas gens malament. Una idea que apostaria per trencar el límit del que és habitual.