La fi del món tal com el coneixem. Oh, Déu méu, és Trump!. La casa dels horrors. Déu perdoni Amèrica... Les portades de l'endemà eren un catàleg de desgràcies i laments. “Per què us sap tan greu la victòria de Trump?”, li preguntaven fa poc a un dels polítics d'aquest país, situat en aquesta socialdemocràcia transversal que es mou més enllà de les sigles dels partits. “Perquè representa tot allò contra el qual he lluitat al llarg de la meva vida.” Efectivament: racisme, sexisme, ambició desmesurada, triomf a qualsevol preu, demagògia, insults... Per altra banda, mirem qui aplaudeix el seu èxit: el Front National francès, els mitjans oficialistes russos, el Ku Klux Klan, el complex militar industrial encarregat de construir el mur amb Mèxic, les empreses del joc...

Tanmateix, hi ha fets que demanen una explicació i que, per a alguns referents de l'esquerra, representen el motiu d'una curiosa esperança. Entre els fenòmens paradoxals, l'aliança Wall Street-Clinton. El suport, baix i amb la pinça al nas (recorden les eleccions presidencials a França l'any 2002?), dels partidaris de Sanders a la candidata demòcrata. L'abstenció del vot de les minories. L'augment del suport dels ultra-rics a Hillary i dels més pobres i menys educats a Trump. Fins i tot el suport de Kagan i un altre prominent neoconservador de l'època Bush, l'exdirector del Banc Mundial Paul Wolfowitz, al bàndol anti-Trump. El món al revés? Slavoj Zizek, referint-se al suport de Sanders cap a Hillary, amb el to mofeta i citant Trump, ho deia d'aquesta manera: és com si Occupy Wall Street donés suport a Lehman Brothers.

Encaixar les peces no sembla fàcil. En les entrevistes postelectorals que ha donat Zizek ho ha explicat amb els següents termes: el vot del trencament era el de Trump; el de la continuïtat, el de les elits, era Hillary. Zizek sosté que amb Trump ha arribat un veritable moment de desvetllament col·lectiu i que això és una bona notícia. Serà això així? En vista de tants i tants recents moments de la veritat (la crisi financera, els rescats bancaris, el moviment 15-M, Sanders, Syriza, Podem, Corbyn o ara Trump) podríem començar a dubtar-ne. L'apreciació optimista de Zizek recorda massa la dels seus companys marxistes quan els nacionalsocialistes van ocupar la Cancelleria del Reich, el 1933: finalment les contradiccions del sistema serien exposades en tota la seva magnitud. La resta de la història, ja la coneixen.

Matt Taibi, el reporter dels rednecks que ara han votat Trump de la mateixa manera que el 2008 van votar contra Obama, acaba la introducció del seu llibre The Great Derangement així: “tan boja com aquesta gent pugui semblar, almenys creuen en alguna cosa, tenen alguna mena d'instint o pulsió cap a la veritat, la justícia o alguna cosa”. La proposta de l'esquerra, per absent, continua sent l'assignatura pendent de la política europea.