Estudiar fins als 18 anys

Una vegada més estem davant una reforma educativa i mentre la majoria de partits intenten desmuntar la LOMCE, més coneguda com a llei Wert, el Consell Escolar de Catalunya està projectant un programa que preveu l'escolarització dels 2 fins als 18 anys, en la que em sembla una de les propostes més encertades de la nostra història recent, tenint en compte com està el mercat de treball i, sobretot, la desorientació que sol imperar en els adolescents que tenen cada cop més difícil saber què volen ésser quan siguin grans. El programa Ara és demà és una revolució, ja que a l'obligatorietat hi afegeix que els alumnes han de romandre al mateix centre fins als 15 anys (aquest salt de l'EGB a l'ESO que en general implica un canvi d'escola als 12 anys, no ha convençut ni professors ni pares). Però l'aspecte que em sembla més interessant és la transversalitat i la convivència en un mateix centre de l'FP i el batxillerat. En un recent diàleg entre humanitats i tecnologia, promogut per la UdG, amb el suggeridor títol de Com ha de ser un aprenentatge integral, el professor Joan Manuel del Pozo, que és una persona sàvia, també defensava ampliar l'etapa educativa fins als 18 anys a partir d'una educació integrada i integradora, en què tothom ha de saber un xic de tot, perquè, assegura Del Pozo: “L'origen del saber és la curiositat.” Per fer efectiu aquest esperit, reclama curiositat, mètode, rigor argumental i esperit d'equip. Ja sabem que les matemàtiques només agraden a un determinat tipus de gent, o que la literatura o la llengua avorreixen uns altres, però l'èxit de la sèrie Merlí es deu en bona part que ensenya a pensar i que alumnes, diem-ne, sense interès acadèmic, n'acaben tenint quan es parla d'amor, d'amistat o de felicitat, malgrat sigui des d'un punt de vista filosòfic, perquè té a veure amb els seus sentiments i amb el que es troben en el dia a dia. Un dels grans fracassos dels sistemes educatius que s'han anat implantant, és que no han evitat el desconcert d'un gran nombre de joves que acaben renunciant abans d'hora o que trien una carrera per eliminació, sense cap interès especial. El moviment estudiantil també està debatent quin model educatiu es vol i denuncien que des del 2001 els preus de les matrícules universitàries han augmentat un 143%, essent Catalunya el lloc de l'Estat on els preus són més cars.