L'illa invisible

La meva persistència a anar a Menorca afavoreix les confiances, i en aquesta ocasió he estat convidat a entrar en algunes cases. Els turistes entren a les esglésies i museus i, els amics, als domicilis particulars. Aquí hi ha la diferència en favor dels segons. Les cases estaven equipades amb un soterrani, habitable o destinat antigament a rebost. El visitant dels nuclis urbans antics de Menorca se sorprèn que els habitatges siguin, en general, tan menuts d'alçada. Planta baixa, un pis o dos, i parin de comptar. Ara he sabut que creixen per sota.

La precipitació i la ignorància havien fet que en un article de fa un temps reclamés una història sintètica de Menorca que superés i actualitzés la que Francesc Hernández Sanz va publicar l'any 1908 i que tinc molt llegida i valorada, sobretot per l'apartat dedicat a la geografia. Doncs bé, el llibre existeix. Es titula simplement Història de Menorca, l'ha escrit Miquel Àngel Casasnovas Camps i ja va per la segona edició, que és la que llegeixo. Un estudi molt sòlid, ben escrit i amè. M'ho passo de primera. Me'l van regalar els amics que em van convidar a fer una conferència a Alaior, i gràcies al fet que l'avió de tornada anava amb retard vaig arribar a casa quan els moros havien fet la primera incursió a l'illa. Ara hi acaben d'arribar els anglesos.

Casasnovas diu que Menorca ha estat anomenada l'“illa invisible” perquè com que l'elevació més alta, el Toro, no arriba als quatre-cents metres, costa que sigui vista pels navegants. La invisibilitat no ha impedit, sinó que ha afavorit, totes les invasions hagudes i per haver. Els successius pobladors han buscat seguretat en el minúscul territori que emergeix tímidament en un lloc de la Mediterrània molt ben situat. Una altra cosa és que l'hagin aconseguida, perquè tothom s'ha disputat la ganga.

Deu ser per afavorir més la invisibilitat que els constructors de cases van excavar la roca i es van acomodar entre els fonaments. L'erudit Miquel Àngel Marquès em va dur a visitar Alaior. Vaig pensar que l'imponent temple de Santa Eulàlia, plantat sobre el turó de la ciutat, era una imprudència, en el context arquitectònic general. L'Església sovint desafia els perills perquè se sent protegida pel cel, i després és la primera a rebre, per terra i per mar.

Amb un tercer Miquel Àngel, en Miquel Àngel Maria, vaig fer una incursió crepuscular per Ciutadella. Davant el casalot residència del bisbe em va fer observar una filera de cases que són encara més baixes que les de la resta del carrer. “És perquè el bisbe, quan treu el cap per la finestra o surt al balcó, pugui veure el mar.” Una normativa antiga i caducada, suposo. “Eterna: per la seva singularitat les cases estan catalogades i protegides, i el senyor bisbe sempre tindrà vistes marítimes.”