El dimoni

Com que el temps passa per a tothom, l'atzar ha volgut que la mateixa setmana que jo passava de classe activa a passiva canviessin també –però d'estat, no de classe- Rita Barberà i Fidel Castro. De Rita Barberà què volen que els digui? Podent triar, per no coincidir és segur que no hauríem ni coincidit d'estat. Amb Fidel Castro és més relatiu tot i que, diferentment de molts d'aquells antidemòcrates disfressats de progressistes d'esquerres, més aviat l'he vist sempre com el dimoni. El fet és que de petit-petit –i en el meu cas això vol dir en començar els anys seixanta– vaig tenir una monja de mestra que l'havia conegut a Cuba. Es deia Remei Badosa, era del Sagrat Cor, havia arribat a l'illa abans de la Guerra Civil Espanyola i havia fet de mestra en el col·legi on Fidel Castro era alumne. Expulsada molt anys més tard per la Revolució Cubana, havia tornat a Catalunya. L'atzar va voler que acabés fent classes al col·legi de la Bisbal on jo anava als cinc anys. Tot sovint aquella bona dona ens parlava de Fidel Castro com si fos el dimoni. És per això que l'he vist sempre així, perquè, a segons quina edat, aquestes coses queden per sempre. Naturalment, doncs, Fidel Castro no era ni del mateix curs, ni del mateix país que jo. Pel que he anat veient, però tampoc no compartíem gaires idees. Ni amb ell, ni amb Rita Barberà, és clar. I això no vol dir tampoc que ara m'agradi saber que han mort. No, jo no sortiria al carrer a celebrar-ho com aquells cubans de Miami, ni tampoc faria gestos públicament com els d'aquells parlamentaris de Podemos. A mi més aviat em sap greu saber que han mort, tot i que no vulgui obviar els altres morts, els de l'accident del metro de València o alguns dels balseros que van haver de fugir de Cuba. Que el fi, com ja sabem tots, no justifica mai els mitjans. Ni en una banda, ni en l'altra.