L'olor

Hi ha l'olor. Sovint ho oblidem, però hi ha aquesta vida invisible que neix només per ser flairada. No hi ha existència més breu, ni carícia més subtil, ni realitat tan intensa.

Ho descobreix l'urbanita de narius obturats quan després de conduir cent quilòmetres lluny de la gran massa de ciment decideix abaixar la finestreta del cotxe i el sorprèn la flaire del verd intens, quan és primavera, la fragància del groc pigallat de violeta, si és estiu, la simfonia d'olors dels colors quan van a jóc, a la tardor, o la pessigada als narius de la merda, quan és temps de femar.

Ho descobreix també el foraviler quan un dia s'equivoca i decideix baixar a la ciutat i s'adona que l'olor de l'asfalt ofèn encara més que el perfum de porc que emana de les granges on s'engreixen els animals que després es menjaran en aquella ciutat.

Ho expliquen també aquells que durant anys no han pogut trepitjar el carrer, com els presos el primer dia que recuperen la llibertat. El món els entra pels ulls però sobretot pels narius, amb un impacte olfactiu que els fa descobrir tot allò que la condemna els ha tingut segrestat. La vida fa olor, sí. La no-vida de les presons, no, és una podridura que de tant fer-se present acaba sent invisible.

Fa olor la felicitat, que és olor de net, i fa olor el dolor, que put a brut. Fa olor l'amor, l'olor dels cossos entregats al combat de l'amor, i fa olor la mort, l'olor dels cossos entregats a la desintegració. Però sobretot fa olor la vida, perquè quan no queda res més, quan tot es fa invisible, quan tot es fa silent, quan tot s'esborra, aleshores queda l'olor, l'olor del present i també l'olor dels records; perquè l'olor és vida.