Ara torno
El diàleg
Amb les honroses i a vegades destacades excepcions que calgui, que la política ja fa temps que és pur partidisme en el sentit més futbolístic del terme ho demostren moltes coses. Però a vegades, quan la màquina de fabricar correcció política i missatges cuinats s'encalla un instant, hi ha mostres clamoroses del més vomitiu dels partidismes. L'exemple d'aquesta setmana ha deixat en evidència el diputat del PP Santi Rodríguez, que a més hi va posar tota la salsa possible de la retòrica parlamentària més xarona i fastigosa. Ja ho saben. Rodríguez va fer un sobreactuat al·legat contra l'impost a les begudes ensucrades que pretenia aplicar el govern català, sense saber que al mateix temps ja se sabia que el seu company de partit i ministre Montoro pensava aplicar-lo a escala estatal. La forma de l'incident faria molt de riure si no fos perquè el fons fa plorar.
La demagògia de Santi Rodríguez no és un fet aïllat, és una errada del sistema. És més, explica molt bé quin és el sistema. O amb mi o contra mi; és bo el que fan els meus i dolent el que fan els altres. Així de simple i de perniciosa alhora és la política que es fa ara. Amb les honroses i destacades excepcions que calgui, ja ho he dit i ho repeteixo, però la política és una guerra en la praxi del dia a dia. I encara ho és més quan es plantegen conflictes com el del procés independentista català.
Què té a veure això amb la sorollosa i governamental campanya de publicitat sobre el diàleg en la política espanyola? Tot. Hi té a veure totalment, perquè aquest és el context que determina el teatre on s'escenifica la propaganda del diàleg. La política és una guerra de bàndols i el procés independentista català és la mare de totes les batalles a Espanya. I en les guerres l'objectiu final és la derrota de l'enemic. Això ja ho sabem. Però en totes les guerres hi ha una altra possibilitat, que és la rendició prèvia.
D'això tracta la desmesurada campanya del diàleg desplegada pel poder central espanyol. Perquè en això, com en tot el que fa referència al procés català, el PP no està sol. Ara bé, quin diàleg ofereixen? El diàleg a l'espanyola. O sigui, tu et rendeixes i després parlem. Digues que renuncies a la possibilitat de la independència i després parlarem de les engrunes. Es busca, un cop més, el cansament, el desgast i la deserció en les files de l'independentisme (i ja em perdonaran la reiteració en el llenguatge bel·licista, però és el que més s'hi escau). És el que intenta el govern de Rajoy ara, és el que intentava el PSC amb l'unicorn blau del federalisme, és el que intenten els grans empresaris que diuen que se n'aniran d'una Catalunya independent... I nosaltres, aquí, més preocupats per si demà s'ha de fer festa o no. Fent política de vol rasant.