El món i el teatre

S'ha acabat l'edició 2016 de Temporada Alta amb una nota altíssima i amb alguns espectacles que romandran a la memòria, com la delicada excursió a través dels papers i la història de la fusteria Lladó (Primer àlbum, de la companyia El Solar, Agencia de Detectives de Objetos), un itinerari intimista i exhaustiu a través de les factures, els xerracs i les claus del pany i, també, a través dels dies i els paisatges que ens han abandonat. O com els focs artificials sense pólvora (arran de terra: lluminosos i enlluernadors) de Cabosanroque en un muntatge (No em va fer Joan Brossa) on els sons quotidians i els llums habituals es converteixen en una simfonia minimalista, sorprenent. O com l'acostament d'Àlex Rigola a l'univers alhora destructiu i tan vital de Pasolini, el poeta de les cendres.

Però la característica més destacada del festival ha estat la reflexió. Reflexió sobre la guerra, sobre la dictadura, sobre el que queda després de la ignomínia, sobre la pervivència de la violència i el feixisme. A Temporada Alta hem vist la reconstrucció de la batalla de l'Ebre i de la quinta del biberó, l'enfonsament d'una generació. Hem vist, amb Lupa (Davant la jubilació), la permanent presència del mal, adolorida i latent, constant. I hem constatat –Les Benignes, de Guy Cassiers, a partir del llibre de Littell– com el nazisme es pot contemplar com una fugida endavant que no sabem del cert si podrem evitar, exposats a una deriva que no és de monstres sinó d'humans com nosaltres. A Mileid. Compassió, de Milo Rau, ens hem enfrontat a la voràgine de la mort, del genocidi més animal, sons que ens arriben mentre elevem el volum de la música de Strauss per mirar de no escoltar el bruel de la devastació. I me'n deixo unes quantes. En aquest festival hem vist el món –el passat que retorna, el futur inquietant– i n'hem sortit més savis i més tristos. Com diu Salvador Sunyer, “les coses inútils, com la cultura, són les que més serveixen”. Ens estaborneix, la cultura. Ens obre els ulls.