De set en set
Sí: ho sabem
La dona entra al restaurant cridant que els ha passat “una desgràcia”. Tots els presents pensem en un accident, una mort o una malaltia. Però de seguida ens assabentem de quina és la desgràcia que assota aquell matrimoni d'uns 50 anys: l'agència de viatges els ha suspès el creuer que tenien contractat. Es veu que la companyia marítima ja no vol fer més la ruta de les costes de Malta perquè “està obligada” a rescatar els nàufrags que troba en alta mar. “Quina ràbia! Tanta il·lusió que ens feia!”
A la novel·la El largo viaje, de Jorge Semprún, cristal·litza de manera portentosa el vell interrogant de si el comú de la població alemanya coneixia el que passava als camps de concentració. Semprún va estar empresonat al camp de Buchenwald. En aquesta novel·la relata que poc després que el camp fos alliberat, ell compleix un desig que l'ha envaït durant aquella reclusió: caminar fins a una casa que quedava atalaiada en un turó proper i des d'on per força s'havia de veure l'interior del camp de concentració. Semprún truca a la porta d'aquella casa per preguntar als qui hi habiten si, des de la seva llar confortable, veien el que passava a dins del camp: els moviments dels presoners, l'activitat de la xemeneia del crematori...
El present és el mode verbal més difícil de conjugar i el temps vital més compromès. Tanquem rutes turístiques. Aixequem tanques. Gasegem refugiats. El Mediterrani és un fossar marí. En alguns caladors ja no s'hi pesca perquè els cadàvers foraden les xarxes. ¿Ho sabia el comú de la població alemanya? Algú està a punt de trucar a la nostra porta per preguntar-nos si ho sabem.