Diàleg

Temps nous amb vells continguts. El govern estatal sembla descobrir que la confrontació no porta enlloc i intenta remoure una “operació diàleg”, pretenent l'encanteri per dividir i apaivagar el sobiranisme. Fins el braç armat de l'ortodòxia, el Constitucional, parla en boca del seu president de la necessitat de diàleg i aparcar la judicialització de la política. I el nomenament de Millo vol refer manuals de bona conducta.

Sáenz de Santamaría obre oficina de greuges a Catalunya i diu que atendrà queixes almenys tres vegades al mes. La inaugura convidant a cafè als partits unionistes catalans, segurament per allò que sempre és millor jugar en camp propi. A més, declara la voluntat de parlar de tot menys del que ara ens interessa parlar als catalans, que això és una línia vermella infranquejable. Les obres demostren que el diàleg és selectiu, amb bones formes quan es tracta de parlar amb amics i companys de camada.

Els que tenim certa edat o hem seguit els avatars de l'inici de la transició recordem el senyor Solis Ruiz, darrer ministro secretario del Movimiento i també ministre de Treball, que intentà vendre una imatge amable del tardofranquisme. Fou conegut com “la sonrisa del Régimen” i intentà encaterinar el món del treball amb promeses sense altre contingut que les bones formes. Somriures en les formes, però intolerància en el fons. Després, la consigna de l'“atado y bien atado”. Res més, o res menys.

Ens hem fet grans, i ara no convenç el diàleg buit de Sáenz o Millo. El país necessita fets tangibles i sense somriures buits. El diàleg és voluntat i ganes de mirar endavant. El repte és de futur i no pas de passat.