Els ‘Nadals' del cagar

Fa cagar, i no només en el sentit literal sinó també en el diacrític del terme, és a dir en allò que és i en allò que sembla que és però que acaba essent una altra cosa, que un empresari d'aquest país –de les comarques gironines per a més senyes però sense més indicacions, que tampoc es tracta d'assenyalar ningú perquè l'anècdota no és mai rellevant i sí la categoria que s'hi amaga darrere– que es guanya la vida fabricant productes nadalencs de gran èxit –productes que, per a més precisió, i no seran necessàries més pistes, tenen com a destí un racó del pessebre i com a missió la fertilització de la seva molsa– parli dels “Nadals” [sic] i no del Nadal quan es refereix públicament a la festivitat que converteix el seu modest negoci en una indústria pròspera, tan pròspera que l'individu en qüestió potser està convençut que se'n celebra més d'un cada any i per això fa servir la fórmula Nadals per referir-se a la festivitat que si bé és cert que sembla que s'allargui durant dies i més dies adquireix el seu sentit ple i solemne en una única data: que com hi ha Déu, ho sap tothom i es profecia que Nadal s'escau el 25 de desembre i que per això és una sola festa i no cinquanta-una, per molt que els espanyols –gent amb una certa tendència a l'exageració, com no pot ser d'una altra manera en un país exageradament gran on tot els és pàtria i la pàtria, evidentment, només en pot ser una– van decidir celebrar a l'engròs las Navidades, dit així en plural i festejant-ho amb desmesura i un evident menyspreu a la cosa escatològica, és a dir sense cap por als mals de ventre que acostumen a sobrevenir després d'ingerir, escoltar i fins i tot llegir segons quines coses.

Dit això: bon Nadal!