Esmorzar amb el procés

Si una colla de Granollers et convida a un “esmorzar de forquilla” ja saps que indefectiblement aniràs a parar a la Fonda Europa. I com que sóc dels que per esmorzar passen amb una frugalitat i un cafè, sé que hi faré mal paper. Un dels comensals em diu:: “El dia fort és demà; el restaurant s'omple de gent que menja tripa i morro, peus de porc i estofats.” Demà és dijous, dia de mercat. Els pagesos de les parades s'hauran llevat a les quatre de la matinada i és comprensible que cap allà a les nou tinguin molta gana. Jo per venir aquí m'he llevat a les vuit, i el metabolisme, treballat per la inèrcia de cada matí, no respon als estímuls gastronòmics. Em sap greu. A la meva ciutat el mercat és el dissabte i no veig que en les proximitats d'on se celebra hi hagi restaurants ni de bon tros equiparables a la Fonda Europa. Com sempre, l'òrgan crea la funció. Els de Granollers i els seus passavolants van a la Fonda Europa i tenen de bon matí més gana que en altres llocs perquè hi ha la Fonda Europa. Sense, en tindrien prou amb un cafetó i amb la mínima expressió del “mini”, i es reservarien la gana per a l'hora de dinar. Els meus companys de taula, que s'han llevat a la mateixa hora que jo, no deixen res als plats ni a les copes. També hi deu fer el fred: he sortit de Mataró amb dotze graus, i els termòmetres de Granollers n'indiquen quatre. El brou calent i substanciós que ens serveixen de primer, me l'acabo tot.

M'han convidat perquè els parli del “procés”. Els havia ofert un mostrari d'altres temes, però ha hagut de ser el “procés”. Volien un títol, i els vaig dir aquest: “Del referèndum d'Arenys de Munt al referèndum de Puigdemont.” Arribarà a celebrar-se, aquest últim? No és el fred del carrer sinó la temperatura política ambiental: estic segur que uns mesos enrere hauria trobat més engrescats, aquests senyors i senyores que manegen la forquilla al meu costat. Ara detecto una mena de fatalitat suavitzada per la resignació: el “procés” pot no acabar amb l'èxit que ens pensàvem. Si de cas, serà un èxit aproximatiu. Algú arriba a mencionar el “peix al cove”. Les últimes actuacions de la CUP reben bastonades. Troben que fan restar adhesions a l'independentisme. Depèn. Potser n'hi afegeixen. Avui els referèndums i també les eleccions convencionals que se celebren pel món els guanyen els indignats, els esverats, els antisistema... “Ah, però un país conformat a aquest preu, a mi no m'interessa.” Aquesta és una altra qüestió: parlàvem de guanyar el referèndum... si s'arriba a fer. El d'Arenys de Munt va ser anterior a la crisi. El de Puigdemont s'hi situa de ple. L'ideal, apunto mig en broma, fóra que el convoqués Rajoy. Ara tots els referèndums els perd qui els organitza. Aquestes i altres coses dic, i només he begut una tassa de brou, aigua i cafè.