Ben alt i ben lluny

Llegeixo una entrevista a Laia Ortiz, tercera tinenta d'alcalde del govern d'Ada Colau a l'Ajuntament de Barcelona per ICV. Em crida l'atenció el titular que trobo al compte d'El Crític a Twitter i decideixo llegir-la sencera per interpretar-la en tot el context. El contingut és poc rellevant, de retòrica innòcua. Però el titular, posat en context, és aquest: “Eres independentista als 18 anys. Ara, ja no?”, li pregunten. I respon: “Ara no és la meva prioritat política. M'he allunyat de l'independentisme per diversos motius. Primer, perquè no m'agrada aquest punt d'essencialisme –que reconec que només he vist en una part del moviment independentista–, del sentiment de creure's millors que els altres, d'un punt de supremacisme.” D'entrada, sorprèn que en el moment de la història en què hi ha tants motius per fer-se independentista que ha arribat a ser un moviment majoritari, algú agafi el camí políticament contrari. I després, és de miopia política o d'autojustificació confondre la lluita per poder ser catalans amb una actitud de ser millor que els altres.

L'independentisme català no és una qüestió de millors i pitjors o de superiors i inferiors, és una qüestió de dignitat. Encara que no fos sobre la situació actual, ja ho va dir fa anys el gramàtic i intel·lectual valencià Enric Valor: “Sempre hi ha forces que estiren cap avall, en aquesta vida. Tu apunta ben alt, i ben lluny, i encara faràs curt i baix.” En aquesta frase hi ha contingudes les dues grans forces del procés independentista: haver-se centrat en el fet de poder votar i que és un projecte polític i social positiu. O sigui, estirar cap amunt en un context que estira cap avall. Volem votar en un context espanyol que dóna per fet que la gent està cansada de votar. Ho van decidir perquè per dues vegades van ser incapaços de teixir majories per governar, i van evitar terceres eleccions de manera ignominiosa dient que no era just que els espanyols haguessin de tornar a votar. Però no és que la gent estigui cansada de votar, està cansada que el que vota no serveixi per a res.

L'altra força és la positivitat de la proposta: la possibilitat d'un país independent. Res a veure amb la inèrcia política actual, en què les propostes es basen a demanar el vot per fer fora o perquè no vinguin els altres. Això no du enlloc. Pot fer guanyar eleccions, però políticament i socialment és empobridor. Hi ha l'exemple explícit d'aquella campanya socialista de Si tu no vas, ellos vuelven. Van guanyar aquelles eleccions, però on és ara el PSOE/PSC? I on és Espanya? El projecte independentista també és trencar amb aquesta inèrcia embrutidora i empobridora.

Llavors, la pregunta és: Això és supremacisme o és apuntar ben alt i ben lluny? Pensa-t'ho, Laia.