La indiferència

“Fa més de cinquanta anys un nen jueu d'un petit poble dels Carpats va despertar-se un matí no lluny de Weimar, la ciutat preferida de Goethe, a un lloc d'eterna infàmia, Buchendwald. Era  finalment lliure, però no hi havia joia al seu cor. Alliberat el dia abans per soldats americans, recorda llur ràbia per l'horror que havien vist. Si aquest nen arriba a vell sempre agrairà la seva compassió per les víctimes i el seu odi pels botxins”. El premi Nobel de la Pau 1986, Elie Wiesel, va dir aquestes paraules a la Casa Blanca a la celebració del mil·lenari el 12 d'Abril de 1999.

La indiferència, la no diferència, és el pitjor crim que l'home pot cometre perquè permet el mal, ajuda l'agressor  i deixa desvalguda la víctima... Hi ha els criminals, les víctimes i els indiferents. Per a les víctimes, els indiferents són una realitat més dura i decebedora que els criminals perquè, possiblement, per un moment aquestes varen pensar que els indiferents les ajudarien, les defensarien, i no ho varen fer, millor la comoditat i l'oblit que assumir un risc per evitar la injustícia. Al greuge de la víctima  s'hi afegeix la decepció per la indiferència del seu patiment.

La indiferència no crea, destrueix, enfonsa les víctimes i les condemna encara més en la seva desgràcia. És el suprem acte d'egoisme, l'indiferent no sacrifica part del seu benestar per portar consol i ajut a qui desesperadament el demana i el necessita. Decideix no donar poc per ajudar molt... L'indiferent sempre està protegit per la seva seguretat, el seu benestar, la seva riquesa que no vol retallar per ajudar a qui tant ho necessita. És un canvi negat per l'indiferent, del sacrifici menor de  la seva comoditat  pel bé major de la vida de la víctima. Sempre hi ha en la indiferència un punt infinitament mesquí i vergonyós perquè objectivament inconfessable. La indiferència pot ser temptadora, diu Elie Wiesel, i porta a fer l'altre no visible, a convertir-lo en una abstracció que no existeix a efectes tant pràctics com reals.

Després de la darrera guerra amb moviments de milions de persones que buscaven un lloc per sobreviure, ens va semblar que aquesta dura realitat mai no es repetiria. El perill de la revenja dels vencedors que el record de la guerra recent magnificava va portar a acceptar les deportacions i les migracions de persones i famílies que ho havien perdut tot. Tothom havia patit i en aquella dura postguerra s'havia d'acceptar aquest cataclisme humà com una conseqüència més de l'hecatombe just acabada, però malgrat la duresa de les situacions no es varen produir reaccions de rebuig a les poblacions que  acollien els refugiats perquè era una realitat que a tots afectava... Han passat els anys i avui Europa viu confortablement malgrat la crisi. Els recursos públics són ara superiors als que disposàvem fa mig segle i precisament quan seria possible acollir amb un esforç abastable els refugiats que fugen de les guerres recents, Síria, Iraq, Afganistan, Líbia...  que més que ningú occident ha atiat, els tanquem la porta per indiferència del seu patiment... No és aquesta una afirmació excessiva si s'observen els fets tal com són.

La guerra a Síria ha generat més de 5 milions de refugiats dels quals 2,7 milions són a Turquia i 1 milió a Líban, a Jordània... La UE va decidir al 2015 acollir 180.000 refugiats i els va assignar al estats membres. Al juny del 2016 només 1.716 havien estat acollits. La UE ha decidit pagar 6.000M€ al 2016 a Turquia perquè contingui l'arribada d'immigrants... i els mantingui en camps de refugiats en condicions vergonyoses perquè escassament humanes.

Els moviments i partits polítics xenòfobs han anat a l'alça i la por al terrorisme impulsada per aquestes organitzacions ha convertit en problema i conflicte el que hauria de ser tractat com un problema d'humanitat. Ens hem convertit en indiferents en paraules d'Elie Wiesel perquè permetem la mort i el patiment de poblacions que fugen de la guerra. Aquest error, aquest egoisme, redundarà en el nostre perjudici. Europa avui està paralitzada entre el temor, l'odi i l'oblit de la realitat i això ni resol el problema ni ajuda les víctimes. Quan del mal n'ha resultat el bé? On és el pla que s'ha de desplegar per resoldre el problema?, per què fem veure que no veiem el que passa?, què esperem per mobilitzar recursos i mitjans per afrontar un problema que si no abordem ens acabarà portant a viure envoltats d'un foc que inevitablement ens acabarà cremant?

Semblaria doncs que la indiferència actual d'Europa és suïcida...