Anunciata

En dies com avui, la mirada es dirigeix a Orient, intentant escatir el missatge del relat que va iniciar tantes coses. Però la vista s'enterboleix en una Mediterrània amb gust de tragèdia i arriba, ferida, a la gran desfeta de l'antiga regió mesopotàmica, on la terra es tenyeix de vermell i el dolor esdevé l'únic signe de vida. El Pròxim Orient crema i les batalles tribals ensorren en un profund pessimisme.

Des del juliol del 2012 es desgrana la coneguda com “batalla d'Alep”, amb el fantasma de la mort sobre dos milions de sirians. És una de les ciutats més antigues del món convertida en ferralla i de la Ciutat Vella ja no en resta quasi res. Com Leningrad, com Sarajevo, com Vukovar... els drames de les grans ciutats màrtirs. Quatre mil anys d'història fets a miques i tantes i tantes pèrdues de vides humanes, sobretot civils, de dones, d'homes, d'infants.

Acabo de llegir Memoria de mi destrozada Siria de la jove escriptora Samar Yazbek, un corprenedor document sobre un país que ja no existeix i que és difícil pugui tornar a ser. La mort passeja arreu i el sorprenent és trobar gent que encara viu, entre traficants d'armes, traficants de persones, traficants de mort. Mentrestant, la societat benestant mira cap a l'altra banda.

Volem creure que fa uns dos milers d'anys, en aquelles terres, un àngel anunciava la Bona Nova als pastors i als homes de bona voluntat. I els segrestadors de la cultura cristiana viurem dies d'engany i insolidaritat. Avui, l'Anunciata és difusa entre la pols de la batalla, entre pastors esglaiats i un àngel en parracs que deixa lliscar una llàgrima per les galtes.