L'abisme interior

“Quan mires durant molt de temps un abisme, l'abisme també mira a dins teu”, va dir Nietzsche. I vés per on l'abisme del franquisme s'allarga i s'allargaaaassa. I de vegades ho fa a través d'una prolongació inesperada: a través de l'antifranquisme.

Des de fa mesos hi ha veus que diagnostiquen que “el referèndum d'autodeterminació de Catalunya ha d'esperar, perquè ara per ara l'independentisme no té prou força per imposar-se”. Amb tota franquesa: no comparteixo gens aquest diagnòstic. I només se'm fa explicable com a acte reflex (és a dir, involuntari) d'un antifranquisme poc evolucionat: aquell que, sí, va resistir amb noblesa contra una dictadura, però que ha acabat en un marc mental escleròtic que reprodueix efectes i defectes del monstre contra el que lluitava.

Dir que el referèndum d'autodeterminació ha de postergar-se perquè “l'independentisme no té prou força per guanyar”, tècnicament significa posar el carro davant dels bous. Vol dir confondre un plebiscit democràtic amb un pronunciament polític. Vol dir concebre la política només com un instrument de la victòria pròpia. Apel·lar a la renúncia del referèndum perquè no tens les garanties de guanyar-lo significa una paràlisi de naturalesa predemocràtica. ¿Aplicaríem aquesta mateixa mesura a altres drets indiscutibles en una societat lliure, com ara el sufragi universal? Qui sosté que el referèndum ha d'esperar perquè l'independentisme encara no té prou capital polític no ha entès que tot això va de democràcia, i no ha entès que fins i tot es podria donar el cas d'una derrota de l'independentisme però d'una conquesta democràtica imbatible.