De set en set
Ascensors que parlen
Tot canvia, i no sempre a millor. Canvia, per exemple, la manera de viatjar en ascensor. S'ha acabat aquell moment d'intimitat i l'instant de gaudi, de pausa obligada, de deixar-se anar i aparcar maldecaps durant el breu trajecte fins el soterrani o el terrat, perquè quan s'és tot sol dins d'un ascensor no es pot fer altra cosa que deixar-se transportar en un ínfim, intens i plaent exercici de dolce far niente. Es pot acabar el món que si t'atrapa dins un ascensor només pots fer que esperar que acabi el viatge i s'obrin les portes per contemplar la gran catàstrofe o la gran meravella, que per a tot hi ha gustos.
S'ha acabat aquest univers tan quotidià i tan de vivència personal perquè ara els ascensors parlen. Sí, parlen amb insolència i sense demanar permís i i informen sobre tot; del temps que fa i de l'hora que palpita fora de la cabina, de les notícies de casa i de les de més enllà. Parlen i no callen a través d'una petita pantalla per on desfilen imatges i textos sobre l'actualitat.
No hi ha res a fer. Sembla ser que el dret al silenci i el dret a viure en la inòpia s'han extingit. Tothom ha d'estar connectat a l'absurda i insubstancial notícia d'última hora, que et fan creure que és molt important i indispensable pel simple fet que és fresca, acabada de parir. Per si no n'hi havia prou ara només de sortir de casa l'ascensor ja s'encarrega de recordar-nos que vivim en un món atrafegat del qual no tenim dret a escapar-nos ni quan aquell veí inoportú decideix deixar de ser-ho un dia i ens regala uns segons d'intimitat i solitud. Sí, s'ha acabat la màgia de tancar els ulls i creure's, per uns segons, viatjant en l'elevador de somnis. Seguirem somiant, sí, i a la inòpia, també, però caldrà buscar un altre lloc on fer-ho.