Populista l'altre

Populistes els maniqueus de l'u contra el noranta-nou, populistes els que converteixen l'immigrant en el boc expiatori, populistes els antieuropeistes, els antiglobalització, els que parlen de les elits i el poble o els que parlen en nom del poble, els suïcides del Brexit, els grotescos partidaris de Trump, els xenòfobs de Le Pen, els racistes de Wilders, els beneits de Beppe Grillo, o populistes, també, els indignats de Podem i fins i tot els independentistes. Populista l'altre. Com demagog, que també sempre ho és l'altre. Populista tu i els teus es deien a la tertúlia de la ràdio els que tombaven cap a una o altra banda. Uf! Si populisme mai ha volgut dir alguna cosa, ara ja no té cap significat, cap capacitat descriptiva. O en tot cas, si la té, deu ser per definir a qui la utilitza. Sempre a la defensiva, des de l'interior del cercle de poder desqualificant els que hi volen irrompre. La resta de la humanitat, per dignitat i per un elemental sentit de les funcions del llenguatge, l'hauríem de bandejar del vocabulari. Quan vulguem dir racista o xenòfob diguem-ho pel seu nom. Quan s'esmenti la simplificació excessiva de la política, repliquem-ho argüint complexitats, quan s'invoqui la globalització o el proteccionisme, parlem-ne, avaluem el model hegemònic i els efectes, entrem en el debat sobre el desenvolupament i de les desigualtats, les fiscalitats i els seus paradisos. Si es parla d'Europa i d'eurofòbies, parlem també de l'euro i conseqüències, de les polítiques d'austeritat, de cash for acces d'en Jack Straw, dels grups de pressió o del Lux-Leaks de Juncker. I si s'ha d'avaluar de manera conjunta l'eclosió de Podem o el creixement de l'independentisme o la irrupció dels grillistes o les possibilitats de Le Pen o Wilders d'imposar-se a les properes eleccions, parlem de l'encartonament de les formacions tradicionals, dels dèficits de sistemes polítics que s'han venut l'ànima, de les complicitats entre els poders econòmics, polítics i mediàtics, de les portes giratòries, del cinisme i la distància entre representants i representats i, sobretot, parlem de com ha afectat la crisi les classes populars i de la tràgica regressió en drets i polítiques públiques. Populisme ja no vol dir res, ni aquí, ni enlloc. Els llatinoamericans partidaris de les nacionalitzacions, no ho són per pulsions populistes sinó socialistes i els que ho són de les privatitzacions, no és per sensibilitat democràtica sinó perquè creuen que el motor del progrés és la força de la cobdícia. Deixem de retreure populismes aliens i si hem de parlar de política, parlem de les raons de tot plegat.