Fragment d'Heràclit

Una de les múltiples ambigüitats del famós fragment d'Heràclit sobre la guerra, “La guerra és el pare i el rei de totes les coses; als uns els mostra com a déus, als altres, com a homes; a alguns els fa esclaus, a d'altres els fa lliures”, és la qüestió sobre per què exactament la guerra produeix la diferència entre els déus i els humans. D'una banda, la guerra es refereix a l'acte de producció de coses oposades i, per tant, la distinció entre els déus i els humans és simplement una de les nombroses oposicions que estructuren el món (com ara nit i dia, calent i fred, cel i terra, etc.).

Però, d'altra banda, si entenem la guerra en el sentit estricte de combat, llavors la distinció té dos possibles significats. L'un és que el combat permet mostrar la diferència entre els que els poden matar, que són els humans, i els que no els poden matar, que són els déus. L'altre és que el combat permet distingir entre els que sobreviuen (els humans) i els que moren (que viuen a l'eternitat). Tant en un cas com en l'altre, doncs, ser humà vol dir ser un ésser que sobreviu. Llavors, a partir d'aquesta definició de la condició humana en sorgeix l'organització del poder, que es basa en l'oposició entre els éssers lliures i els esclaus, una oposició que també depèn de la guerra entesa com a combat. En aquest breu fragment hi ha condensada l'explicació de dues esferes clau: la de la vida humana com a supervivència i la del poder com a lluita al voltant de la llibertat i la subordinació.

Un dels efectes cada vegada més evidents del nostre món global és justament la sobreposició d'aquestes dues esferes, l'esfera diguem-ne existencial-ontològica i la pròpiament política. En una situació de guerra global permanent i inacabable contra el terrorisme, la pobresa, la droga o el canvi climàtic, les comunitats humanes ja no podem arribar mai a cap moment de pau i tranquil·litat en què puguem instituir un ordre estable amb una divisió clara entre amos i esclaus. La guerra global és feta més aviat de guerres de supervivència que no estableixen un ordre polític determinat, sinó que reorganitzen constantment l'espai social a partir de la diferència entre els que sobreviuen i els que no. És com si en la globalització la llibertat es fongués amb la supervivència i l'esclavitud directament amb la mort, creant un curtcircuit entre les dues esferes diferenciades per Heràclit.

Enmig d'aquesta situació global, no és estrany que molts independentistes sentim que el nostre conflicte amb l'Estat espanyol és en última instància una lluita per la supervivència –un desig col·lectiu no només de llibertat sinó d'un estat que ens asseguri a nivell bàsic que fins a la mort hi arribarem vius.