Flaqueses i fortaleses

No deixa de ser curiós que avui, 10 de gener del 2017, quan es compleix un any clavat del dia que Carles Puigdemont va fer el seu discurs d'investidura al Parlament de Catalunya (el d'aquell diumenge de gener en què molts catalans el van descobrir per primer cop i es van quedar enganxats escoltant les seves rèpliques a l'oposició), estiguem tots plegats immersos en aquest serial sobre el seu relleu com a candidat a la presidència de la Generalitat. A la política catalana en general, i al seu partit en particular, li passa que no es van creure mai el que Puigdemont va dir des del primer dia, que és allò de “no he vingut per quedar-me”. Com que el mes de gener d'ara fa un any vaig tenir l'oportunitat de fer una entrevista conjunta amb Artur Mas i Carles Puigdemont, d'aquest darrer recordo algunes de les frases que vam reproduir al diari: “He vingut a fer una feina concreta”, deia Puigdemont, i advertia: “la propera etapa demanarà nous perfils”. No se'l van creure. I no ho han fet (si és que ara finalment ja ho han fet) fins que ell ha anat apujant el to i ha semblat que el president i el seu partit es contradeien (o es barallaven) públicament. Puigdemont és una espècie de rara avis. Va dir que acceptava el càrrec de president perquè hi havia un encàrrec concret (el de fer la independència) i perquè li ho demanava Mas. I ara, que ja som a l'any del referèndum, sembla que per molts periodistes el tema fonamental sigui qui el substituirà i no pas què farà. El repte de Puigdemont (i de Junqueras, és clar, no ens n'oblidem, que ell sí que es queda) és tirar endavant el referèndum. I el del PDeCAT (ho tornaré a dir, aquest nom és molt complicat) és convertir allò que ells consideren una flaquesa (la voluntat de Puigdemont de no ser candidat a la presidència de la Generalitat) en una fortalesa, que és el que és en realitat. Com que tots els presidents que hem tingut fins ara en algun moment o altre han estat més pendents de la seva continuïtat que de res més, se'ns fa estrany que ara n'hi hagi un que digui que el que ell vol és acabar la feina i no estar pendent de la seva situació personal. Pel PDeCAT, ja ho entenc, això probablement és un problema. I haurien de fer via a positivar-lo. Pel procés, en canvi, tenir un president que no està lligat de peus i mans em costa d'entendre que no sigui un avantatge.