Soc de l'oest

Et diuen que fa trenta dies que el sol s'amaga rere una capa de boira espessa i persistent, i no t'estranya, perquè ja saps que el clima és sever a la plana de Lleida: a l'hivern, el fred és autèntic i a l'estiu, la calor també. El temps és bastant com la seva gent: sense romanços, de debò. I t'atanses –feia dies que no hi anaves– a les Terres de Ponent i constates que de nou la boira ho tapa gairebé tot, que el fred se't fot al cos i t'uneixes a la causa civil del moment: demanes als déus que surti el sol. I, com per art de màgia, l'astre es fa notar i apareix amb alegria. Ja era hora.

Si hi heu nascut o hi heu estat, segur que deveu haver notat els trets diferencials d'aquests pobles i ciutats, com són les tradicions i les festes, la gastronomia local, el caràcter de la gent. En els últims anys s'ha popularitzat una cançó, gairebé un himne no oficial d'aquestes terres, que dibuixa el tarannà, que pinta un retrat formidable de la gent i el paisatge de les comarques lleidatanes: Soc de l'oest. I diu així: “M'he criat entre pagesos i carrinclons / homes que s'aferren a les seves tradicions / gent de terra, gent de foc / en una frontera on la mentida no hi té lloc / on es creuen els camins dels odis i els rancors / i els destins de les nacions. / Som de l'oest de Catalunya / la terra on es pon el sol / més enllà de les muntanyes / entre les valls i els aiguamolls.” Podeu seguir llegint la lletra, però us animo que continueu la lectura amb la música a tot drap, trobareu diferents versions de la cançó de Lo Pardal Roquer... Segueix així: “On la botifarra encara es fa de ceba i sang / i la bota plena fa el camí del vianant / per indrets de pedra i fang / on el blau del cel és tot el que tenim de mar / penjat en l'horitzó un estel brillarà / enmig de la nit si el cel és clar. / Som de l'oest de Catalunya / la terra on es pon el sol / més enllà de les muntanyes / entre les valls i els aiguamolls.” Certament, lletres tan maques i tan rodones surten de tant en tant, com un miracle. Acaba així: “Regadius, hortes i terres de secà / pluja quan Déu vol i tempesta sobre el pla / i la boira cobrint la vall / històries contades a la vora de la llar / quan la nit és llarga i les hores cal matar / esperant l'endemà. / Som de l'oest de Catalunya / la terra on es pon el sol / més enllà de les muntanyes / entre les valls i els aiguamolls.”

Tots els territoris necessiten empenta i autoestima, i a les Terres de Lleida, a l'oest de Catalunya, els que hi viuen o hi tenim el cor sabem que cal posar-hi un plus, una mica més de tenacitat, un bocí més d'entusiasme i de passió, perquè surti el sol cada dia, perquè a banda de la boira meteorològica, també hem d'espolsar la boira metafòrica del centralisme, d'inèrcies i injustícies cronificades i, així, tombar l'statu quo, perquè cal emprendre iniciatives, cal construir-hi futur, perquè, no ho oblidem mai, sense la prosperitat de la gent i els pobles de Lleida mai serem un país just, equilibrat i pròsper.