Gener del 17

Dels temps millors només en conserva dues addiccions: el vi i el tabac. Va aprendre que a les parades d'autobús hi havia les burilles més grosses, les dels qui encenen just una cigarreta en el moment que apareix el transport i que a la nit, als locals més concorreguts, hi havia cendrers al carrer per als fumadors a qui el fred guanyava la batalla a la necessitat de la nicotina. També va aprendre que a les barres dels bars on acostuma a anar-hi gent de pas (estacions, cafès cèntrics, etc.) hi havia monedes de poc valor, el canvi que havia deixat algú per arrodonir el preu de la consumició. Això el va obligar a saber-se els horaris de cambrers i encarregats. Més d'una vegada, una encarregada amb mala cara l'havia fet fora a crits acusant-lo de lladre. En canvi, n'hi havia que treien 20, 40 o 50 cèntims del pot de les propines i les deixaven a prop per facilitar-li la tasca. Va entendre qui era l'amic o l'enemic. Les cames, després del recorregut, el duien als locals on el got de vi era més barat. Com el qui té una malaltia

que mai havia pensat patir, i que quan s'hi troba en coneix molts d'altres en la mateixa situació, va conèixer gent tan necessitada com ell. Gent amb qui mai s'havia fixat abans de la seva davallada. Ara eren els seus amics, els seus companys, i l'únic suport a la seva existència. Els diaris parlaven del final de la crisi, de la tornada dels bons temps i feien números i estadístiques sobre els qui eren sota el llindar de la pobresa, com un eufemisme per evitar parlar de la puta misèria. Es va començar a fixar molt més en les evidències que abans li passaven desapercebudes, com ara el temps, els nens jugant als parcs i places, els vells asseguts als bancs en els dies de sol a l'hivern o les dones atrafegades que omplien les botigues. També es va adonar que la competència creixia i cada vegada eren més els qui cercaven burilles i xavalla. Com en la cançó de Serrat Disculpe señor, cada vegada eren més els qui reclamaven l'herència que com a homes els pertocava, i també n'arribaven de nous per mar, terra i aigua, sobretot per aigua. Els polítics, cada vegada més sobrepassats per la tossuda realitat, van acabar convertint els eufemismes en mentides descarades. Les darreres esperances van esdevenir que el sol sortís cada dia i que el pas de les estacions no s'aturés mai, mentre mirava els terres buscant restes de cigarretes i quedava a deure dos o tres gots de vi en una taverna fosca i atrotinada.