Els unilaterals

Mariano Rajoy es pensa que els altres es mamen el dit. Sota una capa de comprensió i bonhomia, l'actual president espanyol amaga un os dur i intransigent. Rajoy és l'únic líder d'aquesta part occidental del món que ha rebutjat durant un any sencer explicar-se davant el Parlament que el va designar. Sota l'excusa que “les majories han canviat” i per no haver-se d'escoltar la cançó del discrepant, Mariano Rajoy s'ha saltat el poder legislatiu una legislatura. Tampoc dissimula, el president del decret llei, la incomoditat que li provoca la situació actual, amb una bancada al Congrés que no li permet devastar, que és el seu verb favorit. Per això Rajoy convocarà eleccions quan el PSOE li planti cara i tingui nou líder, sempre que no sigui tan dòcil com l'actual gestora del partit. Mentrestant, però, l'hàbil president total ha fet creure als presidents dits autonòmics que tenen veu i vot en qüestions que els afecten. Veu i vot? La “multilateralitat” de què tant es vanta Mariano Rajoy és una farsa. Perquè, en totes aquelles taules compartides, qui imposa el criteri, per allò del vot qualitatiu, és el govern de l'Estat. Afirma Rajoy que el finançament dit autonòmic no es pot decidir de manera “bilateral”. Les dues anteriors reformes van ser exigides i pactades per i amb la Generalitat. I la Generalitat va fer el paperina. Si Rajoy fos realment hàbil, intentaria pactar la nova reforma també amb Catalunya i després faria com sempre: prendre'ls el pèl després de la mida. Unilateralment.