El començament

Tres dies abans del final del 2016, el Ministeri de l'Interior britànic (anomenat, amb una certa ironia, el Home Office) va informar una resident holandesa, Monique Watkins, que hauria de marxar del país tot i que la Monique hi ha viscut 24 anys, està casada amb un anglès i té dos fills nascuts a Anglaterra. Fa ben poc, el Home Office també va dir a una altra holandesa que havia de fer les maletes: aquesta hi ha viscut 30 anys, hi ha criat tres fills i el seu marit anglès necessita quedar-se al país ja que necessita tractament per una malaltia greu. A principis d'aquest any, un home de 32 anys nascut a Anglaterra (de pares alemanys) ara ha de fer una prova de ciutadania –o sigui, un examen nacionalista– i si no l'aprova, l'enviaran a Alemanya. Un neurocientífic alemany resident al RU durant 17 anys i casat amb una anglesa, també haurà d'anar-se'n. Tots quatre són persones que tenien passaports europeus i que, espantades per les conseqüències del Brexit, van sol·licitar-ne un de britànic, amb el resultat que de cop i volta es van fer visibles a les autoritats. Aquestes, segons Andrew Tingley, un advocat londinenc especialitzat en dret immigratori, estan fent tots els possibles per fer fora el màxim nombre de ciutadans de la UE, tot i que el RU encara n'és membre. Quan en sigui fora de debò, només Déu sap què passarà. Jo, en tot cas, no ho veuré pas, ja que en el futur només penso tornar-hi pels funerals (espero que en un futur llunyà) dels pocs familiars que em queden.