Diccionari incòmode

CINEMA. Em sap molt de greu escriure el que ve a continuació, però no me'n sé estar. Les quatre pel·lícules nominades als premis Gaudí d'enguany són francament dolentes. Si aquest és el cinema català, tenim un problema. I entenc cinema català, com aquell que només ha estat rodat en aquesta llengua. L'adjectiu, lògicament, ho indica. Per molt que la producció, els actors, els directors i el sursum corda siguin catalans, si la pel·lícula la roden en qualsevol altra llengua, no és cinema català. I això cau de madur.

Amb tota la quantitat de cinema que hem vist, amb la facilitat de poder aprendre el llenguatge d'aquesta art i amb la quantitat de grans obres literàries i dramatúrgiques que tenim a casa nostra, ens dediquem a fer pel·lícules tedioses amb històries previsibles o bé unes llaunes que no aporten res que pagui la pena. Cal fer cinema català, en català i de qualitat (bona història, bon guió, bona il·luminació, bona sonorització, bona música...). Encara que costi de creure, és possible.

DIÀLEG. Paraula que, de tant fer-la servir, Espanya n'ha oblidat el significat real. Fa poc més de 100 anys, els homes de la Lliga van explicar a les Corts espanyoles la realitat de la nació catalana i van tenir la gosadia de demanar un bri d'autogovern per a Catalunya. Cambó estava disposat a acceptar el mínim de sobirania que tingués l'estat federat alemany amb menys autonomia. El president del govern espanyol d'aleshores, el comte de Romanones, va dir que sobre l'autonomia catalana no era possible ni començar el diàleg. La tradició dialogant, pel cap baix, és centenària.

MANCANÇA. Una de les coses que més es troben a faltar en aquest nostre país català és l'existència d'un partit liberal, en el sentit profund del terme. Un partit amb una actitud política que propugni la tolerància entre les relacions humanes, basades en el fet que la població ha de tenir prou judici sobre les seves accions, que prediqui una moral recta, amb un marge ampli per a les tasques civils i econòmiques, profundament democràtic i a favor de la divisió real del poder, patriota, oposat a tota mena d'absolutisme i al fet que l'estat controli en excés l'individu. Per culpa de personatges cacics i amb pocs escrúpols com l'abans esmentat comte de Romanones, el qual era d'un partit espanyol que es qualificava de “liberal”, la gent confon liberalisme amb tot de pràctiques que no hi tenen res a veure.

A un pas de la independència, tenim un superàvit d'esquerres alternatives, esquerres esverades, esquerres tranquil·les i un conjunt de persones que s'anomenen socialdemòcrates, les quals volen quedar bé amb tothom. Posats a fer, un partit de dretes nacional català, a més a més, tampoc no estaria malament. Senzillament, perquè el poble pugui triar.

POR. Un conegut meu que penja a Instagram tota mena de fotografies, més o menys traçudes, es va autocensurar a començaments de gener. En els malaurats atemptats ocorreguts arreu d'Europa, sol penjar la foto de la bandera del país que l'ha hagut de patir amb un crespó negre o un ull plorant o una imatge relativa al lloc (un Tintín trist, en el cas de Bèlgica). Tanmateix en l'atemptat recent a Jerusalem, ha tingut por de penjar la bandera israeliana, i més tenint present com ho celebraven certes persones que diuen que són creients. Tenim un trencacaps greu quan, a tants quilòmetres de distància, algú s'hi pensa dues vegades abans de ficar l'estel de sis puntes a Instagram, sense cap més intenció que la de solidaritzar-se amb els familiars i les víctimes de la ignorància criminal. Per rumiar-hi.

ROBATORI. El passat 19 de gener Radio Nacional de España feia 80 anys. El que no han explicat enlloc és que neix gràcies a un emissor Telefunken que Ràdio Associació de Catalunya havia comprat a Alemanya, pagat de la venda d'unes quantes tones d'ametlles. Aquest emissor (no és clar si havia de servir per millorar les emissions o bé per començar unes primerenques proves de televisió) va ser literalment robat a la frontera espanyola per les tropes feixistes del general Franco. Ves per on la ràdio pública espanyola és filla del robatori d'un producte pagat per catalans.

Aquest és un exemple cert, històric i irrefutable que demostra, encara que dolgui a més d'un, que Espanya ha robat durant anys i panys a Catalunya, amb guerres i sense guerres. Ho hem de dir clar i sense cap vergonya perquè d'exemples com aquest n'hi ha a cabassos, sense parlar de balances fiscals: Espanya ens roba, ens ha robat, i si no fem un pensament seriós entre tots, continuarà robant-nos a cor què vols, cor què desitges.