opinió
La subversió de la política
L'autora reflexiona sobre els estralls que la dinàmica dels casos de corrupció susciten quant a la percepció de la política en abstracte
Vivim en una època mediocre, políticament parlant. En el declivi de les grans ideologies no hi és pas aliena la percepció d'un desprestigi evident de la política, eclipsada en aquests temps per una apologia descarnada dels interessos individuals en detriment, paradoxalment, d'allò que justifica la seva raó de ser: una pràctica diària, efectiva, subordinada en tot moment als imperatius del bé comú.
Òbviament, aquesta afirmació a molts els semblarà tan ingènua com irrisòria, immersos com estem en una realitat que la contradiu en un sentit exactament contrari. No ens esplaiarem pas aquí en els darrers casos de corrupció política, en l'impacte sobradament justificat que aquests fets han causat en el si d'una opinió pública a voltes més fastiguejada o en les possibles respostes a una corrupció de caire transversal que gangrena tot el nostre sistema polític i que, de retruc, palesa també les misèries d'un règim que en essència no dóna més de si.
De fet, m'interessa més aquí remarcar l'impacte, o els estralls si es vol, que aquesta dinàmica suscita quant a la percepció de la política en abstracte, sotmesa a una permanent degradació que no només desvirtua inevitablement el seu sentit originari, sinó que buida també de contingut la raó de ser de la ciutadania i, en conseqüència, converteix en una farsa els sistemes democràtics.
Aquesta reflexió convida a efectuar un plantejament diametralment oposat a la concepció negativa a la qual, comprensiblement, es veu abocada avui dia la política; em refereixo a aquell plantejament clàssic, aristotèlic i essencialment republicà, que no dubta a definir la política com una part consubstancial de l'ètica –de fet, la pràctica més excel·lent de la virtut– i, per això mateix, la pedra angular sense la qual no és pas possible cap tipus de regeneració democràtica. Una definició que no pot admetre per aquesta raó el pressupòsit fals de la seva identificació com a pràctica inevitablement corruptora atesos els seus lligams irremeiables amb l'exercici del poder. L'acceptació incondicional d'aquest tòpic, esgrimit volgudament i amb escreix en totes les èpoques d'infravaloració màxima dels valors humanístics, arrelarà com és lògic amb molta més força en aquelles societats més despolititzades, és a dir, allà on la cultura democràtica roman més afeblida perquè significa negar inconscientment i a priori tota credibilitat en l'espai públic, alhora que invalida d'aquesta manera allò que fonamenta l'existència de l'estat democràtic: la dignificació de l'ésser humà com a ciutadà membre de ple dret d'una comunitat política.
No obstant això, la crisi esdevé general quan la primacia dels valors ètics –i, en conseqüència, de la política com el seu màxim exponent–, ha quedat relegada a segon terme per la substitució d'altres valors essencialment oposats i amb els quals es regeixen la totalitat de les accions de la comunitat. És a dir, quan l'interès dels grans negocis privats ha imbuït en una societat qualsevol el reconeixement de la superioritat absoluta dels valors materials, és aleshores quan el poder econòmic s'erigeix en la instància decisòria per excel·lència, i per això mateix difumina tota ideologia i redueix a la mínima expressió possible l'exercici de la política, la pràctica del bé comú, per la pràctica de l'interès individual mitjançant el control de l'únic poder amb capacitat suficient per disputar-li l'hegemonia social: em refereixo al control de la res publica –el terreny natural de la política–, i a la seva immediata invasió i posterior adaptabilitat en un espai més d'execució dels grans negocis privats. S'assisteix així inevitablement a un procés de subversió generalitzada que permet l'extensió a gran escala del fenomen de la corrupció, erròniament identificada amb la pràctica política perquè, d'acord amb l'argumentació exposada, la corrupció només és possible allà on la política roman absent.
D'aquesta conclusió se n'extreuen d'altres d'estretament relaciones entre si i que afecten de ple la mateixa definició de la classe política, inaplicable a tots aquells individus que utilitzen l'espai dels poders públics com a simple modus vivendi o com un mer instrument per progressar en un moment determinat. Parlem aquí d'una oligarquia de professionals del poder públic, hostils per definició a la pràctica política i sense cap tipus de poder de decisió sobre la instància decisòria última, la realitat econòmica, elevada a legitimitat suprema en les societats actuals. Aleshores, caldrà preguntar-se si la crisi que tenalla l'actual sistema és conseqüència no tant d'una determinada pràctica política o de la política per ella mateixa, sinó precisament de la seva clamorosa absència.