Opinió

Tribuna

La pau a Colòmbia

“Pot ser un referent en la resolució d'altres conflictes armats perquè s'han fet tots els passos necessaris

Dissabte passat va tenir lloc al Palau de Pedralbes de Barcelona el quinzè seminari War and Peace in the 21st Century organitzat pel Barcelona Center for International Affairs (CIDOB), presentat per Javier Solana, antic Alt Representant per a la Política Exterior i de Seguretat Comuna de la Unió Europea, i dedicat a Colòmbia: el procés de pau. Va haver-hi, entre d'altres, les intervencions de l'Alt Comissionat per a la Pau de Colòmbia Sergio Jaramillo, l'enviat especial de la Unió Europea pel procés de Pau a Colòmbia Eamon Gilmore i un representant de la Comissió del NO, excandidat a la vicepresidència i membre del Centre Democràtic Carlos Holmes Trujillo.

El cas de Colòmbia pot marcar una referència en la resolució de conflictes com en el seu dia ho va fer l'Acord del Divendres Sant del 10 d'abril de 1998 que posava fi a dècades de violència a Irlanda del Nord. A Colòmbia el conflicte entre les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia-Exèrcit del Poble (FARC-EP) i el govern de Bogotà feia cinquanta-dos anys que havia començat i havia causat milions de víctimes i de desplaçats. Però, finalment, després de quatre anys de negociacions a l'Havana i trobades secretes a Oslo, el govern de Colòmbia i les FARC signaven el setembre de l'any passat un exhaustiu acord de pau (300 pàgines) a Cartagena d'Índies. Tanmateix, l'acord fou rebutjat en referèndum el 2 d'octubre per la societat colombiana.

La baixa participació en el plebiscit (menys del 40 per cent) denotava la diferent percepció que se'n tenia a les àrees rurals amb poca població, més colpejades per la violència, i les zones urbanes o rurals més poblades i ben comunicades, menys afectades ja fa anys per les seves conseqüències.

El fracàs de la seva convalidació, encara que fos per un estret marge de vots (el no obtenia el 50,2 per cent dels vots, enfront del 49,7 per cent del sí), va obligar, després de quaranta-un dies d'intenses negociacions, a signar el 24 de novembre de 2016 un Nou Acord Final per la Finalització del Conflicte i la Construcció d'una Pau Estable i Duradora que haurà de ser negociat amb els partidaris del NO en el passat plebiscit i ratificat pel Congrés colombià. Si, com és de desitjar, tot plegat arriba a bon fi mancarà encara culminar les negociacions amb l'altra gran força guerrillera del país, l'Exèrcit d'Alliberació Nacional (ELN).

Arribar a un acord de pau a Colòmbia no ha estat doncs fàcil ja que, més enllà de les reivindicacions socials i de distribució de la terra que va provocar fa més de mig segle la formació d'una guerrilla inicialment comunista, el conflicte s'ha caracteritzat també per una violència extrema sobre la població civil en moltes zones rurals (assassinats, segrestos, violacions...), per l'acció dels paramilitars, la brutalitat de la repressió i de les represàlies d'uns i altres i la ingerència del narcotràfic. I això no obstant pot ser un referent en la resolució d'altres conflictes armats perquè s'han fet tots els passos necessaris: reconeixement de l'existència d'un conflicte polític –probablement el pas més difícil per a qualsevol govern que tendeix a reduir-ho tot a una qüestió de terrorisme–, reconeixement polític mutu dels actors implicats (govern i guerrilla) i mediació internacional pública o secreta. En la mediació secreta destaca el paper de la diplomàcia noruega, que ja havia intervingut també en les negociacions entre palestins i israelians (Acords d'Oslo de 1993) i en l'intent frustrat d'un final dialogat de la violència a Euskadi (2006).

En definitiva, del cas colombià es poden extreure algunes conclusions. En primer lloc, que la resolució d'un conflicte armat amb un suport social significatiu només s'assoleix amb el reconeixement de l'existència d'un conflicte polític i amb la voluntat de les parts implicades d'arribar a una resolució política d'aquest. En segon lloc, que això només és possible quan es produeix el reconeixement mutu dels actors polítics i socials implicats. I, per últim, la resolució definitiva només pot ser fruit del diàleg, la negociació i l'acord amb o sense la mediació internacional. Això no obstant, a Colòmbia, per arribar a una pau estable i duradora com reclamava el darrer acord, mancaria encara després un llarg camí que passa pel rescabalament de les víctimes (i sabem quant costa en alguns casos rescabalar la memòria de totes les víctimes), accions de justícia transicional, que de manera insuficient ja han començat a donar-se, i, si és possible, reconciliació.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.