Joan Giménez Giménez

Em permeto fer una nota d'un pintor català, jo diria que molt bo, que ha caigut en l'oblit. Va néixer el 1912 a Barcelona. Començà a treballar als 15 anys fent feines de topografia. Tot aixecant un plànol per a l'Ajuntament, es trobà a l'estudi dels germans Oslé, on sentí forta vocació per l'art. Per consell d'ells mateixos ingressà a belles arts. Progressava ràpidament i vivia intensament l'art quan els seus estudis foren interromputs per la guerra. Després de tres anys al front i mig en el camp de presoners de Santander, malalt i abatut tornà a emprendre a València els estudis i esdevingué professor de dibuix. Treballava als matins com a topògraf a l'Ajuntament, pintava durant les tardes, i feia classe de dibuix a l'Agrupació de Llicenciats en Ciències i Arts de l'Escola Tècnica d'Aparelladors de Barcelona i a l'escola Arnau de Vilanova, havent guanyat la plaça per oposició. Participà a les exposicions nacionals de Barcelona i Madrid i realitzà la seva primera exposició individual el 1945, ressenyada per la premsa i visitada pel regidor de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona.

El 1947, afeixugat per la situació que es vivia a Catalunya, decidí traslladar-se a Mèxic, on gaudí d'una vida molt millor i de més oportunitats de desenvolupament personal. No va ser senzill aconseguir-ho. Un cop instal·lat a la capital hi feu tot seguit les primeres exposicions amb un cert èxit totes. Igualment en feu una a Oaxaca que també tingué un cert ressò. Tingué també l'oportunitat de relacionar-se amb escriptors i artistes exiliats, com Pere Calders i Tísner i l'escultor i pintor Giménez Botey, de qui reconeix haver après moltes coses. Com que no perdia de vista la seva vocació catalana, col·laborà sempre amb les principals revistes editades a Mèxic. De Pont Blau i de Xaloc, per cas, en fou director artístic.

El 1955 es casà amb Alicia Scherer i tingueren dos fills: Joan Antoni i Alexandre. En aquell temps treballà principalment per encàrrec i, en traslladar-se el 1967 a Ciudad Satélite, pintà dues sèries de paisatges molt importants, Tierras mexicanas i Cielos, que es varen exposar a Zuric, a la Ciutat de Mèxic i altres indrets. Va continuar pintant paisatges de Mèxic, de Suïssa i de Catalunya i feu un reguitzell d'exposicions més.

El 1991 va tenir un infart cerebral que li deixà paralitzat mig cos per molts mesos. Fent un gran esforç, va reprendre la vida i guanyà el primer lloc en l'olimpíada intrahospitalària del Sanatorio Español. Quan, per la seva malaltia i edat ja no va poder sortir més al camp, es dedicà a dibuixar fins pocs dies abans de la seva mort, el 16 de febrer del 2003.

La seva obra està impregnada pel postimpressionisme i mostra una tècnica molt depurada amb gran riquesa de color, profunditat, composició equilibrada i reflecteix el seu gran amor per la natura, la vida i la pau.