Un dinar distint

Ahir, dissabte 28 de gener, un dinar multitudinari amb assistència de personalitats i uns 250 comensals homenatjava una aragonesa que arribà molt jove a Girona el 1980. Es tractava d'una noia espavilada, difícil de fer callar i que respirava confiança i donava idea d'un esperit despert, amb ganes de fer coses. Teresa Purroy estava predestinada –ella no ho sabia, és clar– a una vida de treball intensa i a veure de la vora el despertar polític d'un país que des de l'any 1939 havia viscut empresonat, uns a les presons o a la fossa comuna que tots els cementiris tenien a punt de rebre els desgraciats a qui algú havia assenyalat. La mort del cabdill havia forçat –una mica, ei!– una obertura social i política que, tot i minsa, era el primer tastet d'una incipient democràcia i llibertat, entre cometes. Varen ser uns anys en què tothom esperava quelcom. Ja va arribar, però, en el fons, remenaven les cireres un grup de vells decrèpits, continuistes, enyoradissos de Franco i del règim que ell inventà. En realitat visquérem, els catalans, un estat de guerra en temps de pau. Els partits, uns més que altres, havien iniciat tímidament el seu desenvolupament i es feien sentir una mica. Convergència Democràtica de Catalunya ho feu el 1974 i amb el lema “Entre tots ho farem tot”, i no tenia persones a sou. Es pot dir que Teresa Purroy va ser la primera no sé què. S'ocupava de la recepció, el telèfon, en haver-hi més funcionaris, de l'organització interior. Citava els interessats a les reunions. Recollia dades de tota mena per als oradors. Preparava les saletes per a concentracions. Correspondència, encàrrecs, preparar sopar de bocates quan no hi havia temps de fer-ho d'altra manera. Quelcom molt important: aguantava els ruixats que arribaven de totes direccions i amansava els genis, sovint malparlats. Alguna vegada petava i, si hom la trobava per un passadís parlant amb veu alta tota sola, el millor era fugir. Amb el temps adquirí experiència, temple, saber fer i coneixement de les persones que sovintejaven el partit. Si la directiva tenia dubtes d'alguna persona candidata a càrrecs superiors, la poc docta però molt exacta opinió de la Teresa va aclarir sempre dubtes. A les reunions, el “ho ha dit la Teresa” era decisori. Ben aviat se l'anomenà secretària, tot i que la feina burocràtica no era del seu gust. Amb el temps adquirí uns coneixements de la vida política gironina que es pot assegurar que no tenia ningú de Girona i comarques. Era afable, però no estava per xerrameques i hom notava que, fos el que fos, “no tocava” i el millor era deixar-ho. Ha tingut bons deixebles i s'ha de dir que un mèrit important és haver sabut deixar la problemàtica de la secretaria en bones mans. Hom trobarà ha faltar allò de: “Carat, senyor Marca: què el porta per ací?”