Somriures, fase dos

Ja hi som. Estem arribant al moment definitiu. El motiu pel qual hem sortit cada Onze de Setembre al carrer. Semblava que no havia d'arribar mai, però ja hi som. Ara sí, és l'hora de la veritat. El famós xoc de trens està a punt de produir-se. Ja hem passat la pantalla de l'operació diàleg, per part de totes dues bandes, i entrem a la fase definitiva, la que ens pot fer guanyar o perdre la partida. Toca fer l'esprint final. I ens toca a tots.

I, en aquest sentit, la revolució dels somriures ha d'evolucionar. Fins ara ha estat molt bé i ha funcionat. Però, definitivament, ha caducat. Tenint en compte que ara entrem en una muntanya russa d'esdeveniments, veient que el govern català va de veres, que el president Puigdemont no té cap mena d'intenció de fer cap pas enrere, així com tampoc el govern espanyol, ara toca que, els que ens creiem de veritat el projecte de la república catalana, fem un pas endavant també. De la revolució dels somriures hem de passar a la presa de places i carrers, amb el mateix somriure que fins ara, amb el pacifisme que ha caracteritzat aquesta reivindicació, sense estridències ni enfrontaments. Simplement, refermant el suport que hem donat fins ara. Rematant les reivindicacions de fa tants anys. Demostrant que les mobilitzacions dels Onzes de Setembre no eren una festa dominguera per passar l'estona. I que el referèndum no és una idea estrafolària de quatre polítics visionaris.

Cal que es faci plausible que els que volem votar som els ciutadans, que som els que reclamem el dret a decidir, que som els que volem les urnes per comptar d'una vegada quin suport té l'independentisme. I no em farem prou amb la concentració que es farà aquest dilluns pels tres encausats pel judici del 9-N. Ja ho tenen clar, això, no? Perquè ara ens en vindrà una darrere l'altra, i després d'una de grossa segurament en vindrà una altra de pitjor. Que això serà un camí de roses cap a les urnes ja no s'ho creu ningú. Però pensar que la feina ja està feta o que ja se la poden fer sols, és de bonifaci. O de mandrós. I si consideren que els que s'han de mullar són els polítics, tenen raó. Però la resta, també. Cadascú al nivell que es requereix, però tots. Un moviment que va sorgir de la reivindicació ciutadana, del “ja en tenim la pipa plena” de la gent, ha de culminar de la mateixa manera.