Opinió

Vuits i nous

Escriure

“Les arts visuals com la pintura o el cine donen pautes d'escriptura

Quan feia de periodista actiu, vull dir quan anava a cobrir actes per encàrrec del director o del cap de secció, a l'hora d'escriure, sobretot si es tractava d'una roda de premsa o d'un cerimonial de declaracions i contradeclaracions, sovint seguia el model de La caiguda d'Ícar, la pintura de Brueghel. Ícar, el protagonista, hi era, la caiguda també, però posava més en primer pla elements en principi superflus que a mi m'interessaven més i que pensava que serien més del gust del lector, a qui no es pot avorrir mai: la manera de vestir i moure's del declarant, el camí d'anada i tornada, l'ambient entre els periodistes reunits o el llum del sostre. De vegades se m'acabava l'espai sense que Ícar hagués tret encara el cap, i llavors l'afegia i em quedava minúscul com el de Brueghel. Brueghel també devia necessitar distreure's i respirar davant els encàrrecs de temes mitològics que ell i els seus col·legues contemporanis no paraven de rebre dels clients. Les declaracions i contradeclaracions són mitologia. La realitat és al carrer. Jo no vaig estudiar periodisme, sinó història de l'art, i entre els professors vaig tenir Ricard Salvat, que no parava de cantar-nos l'astúcia amb contingut ètic de Brueghel.

De l'exposició de Ramon Casas que ara es presenta a Sitges el quadre que em va interessar més és de Santiago Rusiñol. Es titula La creu de terme. La creu és darrere l'espectador, i també del pintor, i només la veiem per l'ombra que projecta sobre el terra. Rusiñol ens dona senyals de la seva presència personal: pinta un gos que el mira i la motxilla amb què ha arribat al punt de la muntanya on ha trobat la creu que plasma i no plasma. Al fons, superada l'ombra, hi ha un paisatge il·luminat pel sol crepuscular situat a l'esquena del conjunt. Em va interessar perquè aquest altre periodisme que conreo ara, de gran i jubilat, hi té una semblança, o miro que la tingui. Les creus, totes les creus, són darrere i contemplo el panorama assolellat a la seva ombra, amb la motxilla al costat.

La pintura dona pautes d'escriptura. El cine, també. Ho comentàvem l'altre dia amb Guillem Terribas, que ha escrit un llibre sobre cine i és un gran llibreter i lector. Les el·lipsis, els silencis, la condensació argumental, els canvis de plans, la plasticitat, tan necessaris en literatura i en periodisme, s'aprenen al cine. Doctor Zhivago, la pel·lícula, ensenya a escriure. En els apunts sobre Jo confesso, Jaume Cabré s'hi mostra d'acord. Arriba a parlar de les actuals sèries americanes com a models narratius, abstracció feta dels arguments. No voldria ser impertinent, però en sortir de les escoles d'escriptura els alumnes haurien d'anar a exposicions, cines, concerts... Després també hi ha on aprendre dels grans escriptors i periodistes...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia