El progrés, idea morta?

Si la pressió de la globalització econòmica sobre les classes populars i mitjanes (fiscalment humiliades) és tan insuportable; si el creixement del PIB és directament proporcional a la degradació ecològica i la bomba demogràfica ja supera la capacitat de càrrega del planeta; si és tan inqüestionable que el consumisme acaba provocant desencís i frustració, perquè els nostres dirigents polítics i econòmics continuen defensant aquest model de progrés? La resposta és clara: serveixen a les corporacions energètiques, agroalimentàries i cibernètiques que neden amb beneficis i imposen el consum dels seus productes cada dia més cars.

l'anomenat progrés científic i tecnològic està afavorint les oligarquies i fomenta fanatismes desenvolupistes, l'obscurantisme i la ignorància. Poc a poc es consoliden també nous sistemes d'opressió basats en la manipulació de la informació a la xarxa. Les velles ideologies d'esquerres es manifesten impotents per donar resposta a aquest colossal procés d'alienació massiva. El progrés, tal com va ser definit a l'inici de l'era industrial, és una idea morta en l'era actual de l'antropocè i de crisi climàtica. El seu lloc és ocupat pel declivi i l'esfondrament, conseqüència d'un creixement continu venerat fins a la irracionalitat.

El futur ha esdevingut una angoixant nebulosa que afecta el mateix exercici de la d'una democràcia que la sentim segrestada. L'elecció de Trump no ha fet més que destapar la capsa de Pandora nomenant representants d'aquests lobbies econòmics, energètics i financers en els llocs clau del seu govern. M'agradaria portar ara, però, aquest debat a casa nostra. Hem de pensar quin model de progrés defensa el lideratge del procés de transició cap a l'estat propi. Si no volem quedar dominats pels mateixos grups energètics del franquisme i la Transició; pels mateixos grups mediàtics i agroalimentaris, haurem de començar a escoltar propostes alternatives. El drama, però, és que aquestes no poden sorgir dels partits polítics tradicionals ni dels economistes clàssics; ni dels parlamentaris “revolucionaris” que no veuen la urgència de canviar de paradigma energètic i d'acordar amb el govern la desnuclearització quan es produeixi la desconnexió amb Espanya. Catalunya té una ocasió històrica per redefinir des de la base popular el model d'estat i una constitució que impulsi una economia solidària i participativa.

Aconseguir que una part de l'electorat no independentista acabi sent favorable a la secessió dependrà que rebi un missatge creïble que el nou estat canviarà la direcció del progrés. I aquest gir copernicà començaria pel dret col·lectiu als béns comuns naturals. Si aquests béns continuessin dominats pels agents econòmics tradicionals, llavors patiríem un nou colonialisme disfressat de “tributs verds”, “sostenibilitat” i “economia circular”. Catalunya haurà de triar: o vivim amb harmonia amb el nostre territori i controlem els nostres recursos naturals o bé vivim amb harmonia amb la borsa de Nova York i l'Íbex 35.