Urnes, no és mala cosa

No és pas mala cosa que les urnes tinguin un protagonisme més enllà que cada quatre anys, amb un guió pautat i pactat, mandat a mandat municipal, legislatura a legislatura autonòmica o estatal... tot lligat i ben lligat. No és pas mala cosa que aquests recipients ocupin el debat polític i social amb vehemència. No és pas mala cosa. La Transició espanyola –procés que arriba fins avui i que continua activat com a tal– s'ha caracteritzat essencialment per actuar com a adormidora de la trempera generada a partir de la data de l'assassinat de Franco. El bromur imprescindible per aconseguir aital reacció ha estat salpebrat per tots els xefs de la cuina orgànica més tradicional.

Que les urnes –des d'aquelles primeres de fusta i vidre fins a les de metacrilat, les de cartró o electròniques– esdevinguin un factor distorsionador entre els que volem omplir-les de contingut (com a un dret més) i els que ni en pintura les volen veure saltar-se el marc del quadre pastat al 1978 no és pas un mal debat. Contents hauríem d'estar que un Estat (el nostre, malgré lui) encausi les urnes, amb tota la parafernàlia jurídica que cal per fer-ho tot correctament, és la manera més evident –en pròpia pell de brau– de comprovar des de la fila zero de l'espectacle com actua la maquinària dels tres poders independents que ens havien venut. Pura pedagogia que cal aprofitar. L'Estat (qualsevol) queda retratat quan actua sobre les urnes jutjant qui les posa, contra les titelles empresonant titellaires, davant la ironia censurant avui acudits blancos dels anys setanta... Tenim sort de ser-hi presents, aquí i ara.

Ens hem afartat d'escoltar en aquesta darrera dècada que havíem d'aprofitar la crisi (l'econòmica) per créixer com a societat i personalment. Mil gurus han recreat aquesta idea de mil maneres diferents i, preocupats per arribar a fi de mes, no els hem portat la contrària, no teníem esma, ho vàrem acceptar com una possibilitat volgudament positiva per no caure en la depressió més absoluta (suïcidats a banda). I ara que ho tenim a ou... farem truita. Que aquí les urnes vagin de boca en boca és l'enveja de més de mig planeta (pel cap baix) que ni les flairen ni se les espera; o on hi arriben ja plenes abans d'obrir-se els col·legis electorals; o que reben garrotades un cop instal·lades; o que no són tingudes en compte després del recompte; o que són utilitzades matusserament per referendar contra la història social dels pobles... de totes aquestes possibilitats aquí també n'hem tingut exemples en aquests darrers quaranta anys d'involució en tots els àmbits. Avui, les urnes són les que trenquen amb l'Estat (aquell i aquest, i arreu) i el posen en qüestió. Montesquieu no ha mort, riu! Les urnes no són incolores, inodores, ni insípides.