Tribuna
El panga i la globalització
El Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya del 9 de febrer ha publicat una resolució del Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació per la qual s'autoritza convertir una activitat piscícola intensiva de truites en un espai de producció sostenible, educació ambiental i recerca, promogut per una empresa d'Alfara de Carles (Baix Ebre). Aquesta disposició, d'orientació positiva (reduir produccions intensives i atendre a la sostenibilitat) és il·lustrativa d'un tema actual evidenciat per la decisió d'una cadena de supermercats de deixar de vendre panga, un peix de piscifactories del sud-est asiàtic, a causa dels efectes ambientals negatius de la seva producció massiva, no perquè el seu consum no sigui segur. Això no és nou. Eventuals efectes negatius sobre el medi i possible presència de contaminants en el panga, ja es van esmentar els anys 2007, 2008 i 2009, però llavors cap distribuïdor europeu ho va tenir en compte, malgrat les queixes dels productors de l'Estat espanyol i europeus, que criticaven la competència d'una forma de producció poc controlada. Tot plegat deriva de la insuficiència de peix per atendre la demanda, a causa de la sobrepesca i l'esgotament de les pesqueries. Cada vegada hi ha menys pescadors i peix de proximitat, que ha de ser la nostra primera elecció. Convé menjar peix, però per abastir-nos-en hem de recórrer també als cultivats a les piscifactories, de casa nostra i d'arreu, com el panga (sobretot del Vietnam), la perca del Nil o del llac Victòria, i la tilàpia (d'origen africà i ara cultivat sobretot a la Xina).
l'any 2012 es van detectar algunes mostres d'aquests peixos amb contaminants microbians (listèria) i químics (mercuri i pesticides), però no hi va haver risc per a la població. La situació segueix igual. L'Agència Catalana de Seguretat Alimentària informa que els productes d'origen animal (peixos inclosos) de països tercers procedeixen d'estats i establiments autoritzats per la Unió Europea, disposen del corresponent certificat sanitari i estan sotmesos a control. És cert que allà on es produeix el panga hi ha piscifactories que no ho fan del tot bé, però el seu peix no ens arriba. Els controls de les autoritats sanitàries indiquen que el panga i similars que consumim són segurs. Encara que té un gust molt menys interessant que el peix fresc dels nostres mars, el seu valor nutritiu és similar al d'altres peixos blancs (proteïna de qualitat, poc greix i colesterol), i és més barat. Es presenta en filets sense espines i és fàcil de menjar; per això es troba en els menús escolars. El millor seria que, grans i petits, consumíssim peix fresc de proximitat, que també ajudaria la mainada a incorporar gustos més complexos que el del panga, però amb això no n'hi ha prou. Tenint present que el seu transport des de països llunyans comporta una despesa energètica i mediambiental elevada, faríem bé de moderar-ne el consum, però prescindir-ne privaria de peix suficient els que tenen menys recursos. És a dir, globalització, la justa. Tant de bo disposéssim de manera sostenible de lluç de palangre i sardina fresca per a tothom i a bon preu.