Llocs ferits

El catedràtic Joan Nogué ens va alliçonar fa quinze dies a l'Institut d'Estudis Catalans sobre dues qüestions clau en geografia humana: el lloc i el paisatge, conceptes que centraren part del seu discurs de recepció en la nostra acadèmia. El paisatge és el rostre del territori, el rostre dels llocs. Nogué va citar la proposta de David Kolb d'entendre els llocs com a “llocs on fem alguna cosa”, més que com a “llocs on hi ha alguna cosa”. Deia Josep Pla que els paisatges “els fan els pagesos cada any, llaurant la terra i plantant; els paisatges, no els fan mai els artistes: són els pagesos, que els construeixen cada any sempre diferents i admirables”. Si els paisatges són el rostre dels llocs, és la gent que fa alguna cosa en els llocs la que configura les geografies emocionals. Per tant, hi ha llocs amables i llocs amargs. El paisatge reflecteix, en definitiva, allò que passa en els llocs. Hi ha llocs de benestar i llocs de sofrença. Paisatges que eren plàcids poden convertir-se en paisatges ferits. Fa sis anys vaig viatjar a Síria. El rostre de llocs com Damasc, Alep o Palmira configuraven paisatges ben diferents dels que ara rebem en imatges, o dels que ens descriuen els refugiats. Eren llocs on dones, infants i homes feien coses ben diferents de les que imposa la guerra. També ens colpeix el canvi de paisatge a les platges de Lesbos o a l'estació de Belgrad, on els qui hi arriben no poden fer gaires coses, tret de sobreviure. Són paisatges escruixidors, rostres de llocs ferits.