Pere Verdaguer

No voldria pas que el meu article periòdic a El Punt Avui es convertís en una secció necrològica. Passa, però, segurament per l'edat, que de tant en tant se'n van persones que per a mi s'han emportat uns missatges que em sabria greu que se n'anessin amb ells. Tal és el cas del nord-català Pere Verdaguer, que fa ben poc ens va deixar. En ple franquisme, quan es feien actes sobre la realitat del català als Països Catalans, en Pere era “la Catalunya Nord”. En Pere Verdaguer era una persona compromesa amb el català i amb el país, i per això l'any 1939 va haver d'emigrar amb la família com tants milers de catalans. I va arrelar tan profundament a Perpinyà que hi va passar tota la vida i hi va morir. Quan El Punt va posar en marxa una edició setmanal al país veí, amb qui primer vam contactar va ser amb en Pere Verdaguer, que de seguida ens va donar el seu suport incondicional. Érem conscients que El Punt Catalunya Nord mai seria rendible. Es tractava, doncs, d'un treball social, amb un nombre de lectors limitat i sense gaires possibilitats de créixer. Per això hi havia molt de voluntarisme. En Pere Verdaguer era professor de català a la Universitat de Perpinyà i els seus alumnes van ser el nostre suport elemental per sortir cada setmana. En aquells moments, el català a la Catalunya del Nord era gairebé testimonial. Només el parlaven la gent molt gran i els alumnes de la Bressola, una escola que tenia el suport moral i també econòmic des del Principat. En Francesc Ferrer en va ser un apòstol i els va donar una empenta quan ho necessitaven. Recordo en Pere Verdaguer venint a aquell pis rònec del Centre Català, on també hi havia Ràdio Arrels, quan havia acabat la seva jornada laboral, per fer-nos de corrector, ja que no hi havia pressupost per a aquest lloc de treball. També he de dir que en Pere era molt fidel a les seves idees i tenia molt clar que el voluntarisme no havia de durar sempre. El Punt era una empresa i com a tal havia de pagar els seus treballadors, tot i que em sembla que o va cobrar molt poc o res, ja que la vaca no tenia llet. No conec a fons la realitat actual del català a la Catalunya del Nord, però em sembla que més aviat ha anat endavant. I tot gràcies a un petit grup de gent, alguns ja jubilats i altres força joves, que han tingut més moral que l'Alcoià. L'Estat francès en va saber molt, d'anar matant el català sense que ni els mateixos habitants de la Catalunya del Nord se n'adonessin. Aquí vam tenir més sort, ja que en Franco va declarar la guerra al català, i això sempre és positiu. Quan vaig començar l'aventura del setmanari nord-català, us asseguro que ja hauria girat cua quan vaig comprovar que fins i tot els programes dels aplecs de sardanes eren escrits en francès. Creieu, era molt dur. I si vàrem tenir més de mil subscriptors, Déu n'hi do. En Pere Verdaguer deuria estar molt content quan veia que en Lluís Lluís anava publicant novel·les en català i que tenien èxit. I una part d'aquest èxit era seu. Adéu, Pere, t'has guanyat un bon descans. Estigues tranquil, que ara són més que abans els que lluitaran per la normalització de la nostra llengua. Només cal constància com la que va tenir en Pere Verdaguer i una colla com ell.