Infants i joves feliços

Ocupats i preocupats com estem amb tants assumptes quotidians, no tenim temps per dedicar-nos als fills. Per compensar-ho, tendim inconscientment a sobreprotegir-los i, si ens cal restaurar el lligam afectiu, en el cas de separacions de parella o en situacions de distanciament, sovint intentem comprar el seu afecte amb béns materials o deixant-los fer el que vulguin. La feina de jornades esgotadores en molts casos i la dificultat per fer de pares i/o mares, amb tot el que això comporta (temps de dedicació, escolta, seguiment continuat, supervisió diària, exercici d'autoritat...), complica molt les coses, però al final, els qui són capaços de reequilibrar la situació se'n poden sortir més o menys bé. ¿Què passa, però, quan els adults no tenen recursos –ni econòmics ni emocionals– per fer de dic de contenció a les necessitats dels nens o dels joves adolescents? Segurament es dispara l'índex de problemes de conducta, com succeeix actualment. Aquests dies Save the Children alerta sobre el fet que la situació de crisi s'hagi acarnissat amb els infants més pobres (1 de cada 4 pateix pobresa severa) i molts mitjans de comunicació han publicat també dades preocupants sobre l'augment en un 20% de nens amb malalties mentals. És un tema ben delicat i massa important per passar-lo per alt. Alguns centres d'ensenyament han vist com han crescut les previsions en aquest sentit i el nombre d'alumnes amb trastorns mentals de tipus lleu o mitjà està augmentant, de manera que algunes USEE (unitats de suport a l'educació especial) que assisteixen aquest perfil d'alumnat en els instituts de secundària se senten una mica desbordades. Encara que hi ha hagut un increment de recursos en els darrers anys, el problema ha anat in crescendo, això és un fet. Si la infantesa és l'etapa més important per a la formació de la personalitat, urgeix que afrontem bé aquest tema. Cada dia estic més convençuda que l'educació de les emocions i l'aprenentatge de pràctiques de meditació poden ser eines molt efectives per a la salut mental.

Quan fa més de mitja vida que et dediques a l'ensenyament, o t'obres als canvis o et momifiques. Aprens a observar-te i esmenar errors o l'espifies constantment. Els alumnes –sobretot si són adolescents– t'obliguen a mantenir-te a lloc, a guardar distància emocional; et repten a estar per damunt de metodologies de llibre, t'ensenyen a no emprenyar-te més del compte quan et provoquen, perquè saps que no actuen contra tu sinó contra l'adult, contra una societat d'adults que descobreixen plena de mancances i d'incoherències. T'avisen de no pronunciar mai sentències per l'estil de “no faràs mai res de bo a la teva vida”, de no posar etiquetes. Hi ha molta feina a fer per millorar el sistema d'ensenyament, també per despertar les famílies –siguin de la tipologia que siguin– perquè es disposin a fer pinya amb els professors en l'art difícil d'educar. Sobretot tenint en compte que tenir una infantesa relativament feliç és un dels projectes més importants de la vida.