Desigualtats

Hem demostrat al món que som un país solidari. I que tenim els braços oberts per a tots els refugiats, si bé la clau de la porta no rau en el nostre poder. L'Estat té totes les aixetes.

Les desigualtats, després de tants segles de civilització, no tan sols no disminueixen sinó que van en augment. No ens fa vergonya?

I no sols els refugiats. Llegia recentment als diaris una xifra esgarrifosa, pel que fa a les dones: “Una dona guanya a Barcelona 7.400 euros menys a l'any que un home”, deia un titular. I un altre: “Les dones cobren un 26% menys a l'any que els homes”. Són xifres contundents, avalades per enquestes rigoroses. El contrast entre els desitjos i la realitat és abismal. La civilitzada Catalunya té aquesta horrible contradicció en el seu mercat laboral.

Sumem-hi els patiments dels homosexuals o els transvestits, més el famós bullying de què són objecte tants infants i l'abús de menors.

Tant que hem avançat! Tanta tecnologia, i resulta que les diferències entre pobres i rics augmenten, i que les estructures socials van a pitjor. El futur no és gens esperançador.

La meva generació havia fet avenços, però d'ençà de la crisi –els orígens de la qual són concrets i públics– i ara estem vivint un retrocés esgarrifós.

Tenim la dreta i l'extrema dreta alçant-se en el poder. Sabeu per què triomfen les seves propostes? La història ens ho ensenya un i un altre cop: qual la població té por, s'agafa a l'involucionisme, s'aferra als retrògrads, tem el progrés perquè hom pensa que, mirats els símptomes, no pot ser més que pitjor encara.

Hi ha una cançó, en castellà, que es titula: Niña, no te modernices, la tornada de la qual fa: “La cogí del cuello, la tiré al colchón / me lancé hacia ella y le di un palizón”. Exactament així.

Volem treure'ns de sobre tota la ronya dretanista, volem ser lliures, volem justícia. I tanmateix, sembla que clamem en el desert. Per més fort que cridem, per més arguments que hi aportem. Ai!