Sorpreses

La vida seria d'un color encara més gris si de tant en tant no hi hagués sorpreses. Però passem-ho per la traductora: en aquest món qui no és capaç de sorprendre no existeix. D'aquí, doncs, l'esforç ingent, imparable, sempre estressat dels enamorats de totes les èpoques. Pobres d'aquells enamorats que no sorprenguin l'enamorada cada vegada que es troben! La relació pot acabar en un trencament, pot acabar en una vida en parella o pot acabar en un matrimoni. Jo no els sabria dir què pot ser pitjor. Tot depèn. Fa anys també que els polítics, els escriptors o els artistes han de sorprendre. Pobra gent, també! Si no apareixen als mitjans de comunicació no existeixen. Però si els hi veiem i ens avorreixen és molt pitjor. No els votem, no els llegim, no fem cues als concerts o als museus per poder sentir-los o per poder veure què pinten, mentre ens empenten. I avui encara ho tenen molt pitjor els reis del Twitter. Han de piular a totes hores. Sempre. Sobre qualsevol tema. I han de ser genials també sempre. “Au, rei, sorprèn-me!” En el temps dels enamorats, Romeu sentia piular el rossinyol. Aixecava el cap del coixí o d'un dels pits de Julieta. Potser de tots dos. “L'ocell dels enamorats! Anuncia l'arribada del dia. T'he de deixar, Julieta.” I ella assentia, mentre abaixava parpelles i ulls. Pobre tuitaire d'avui que només piuli a trenc d'alba. No el tindrem present. No el recordarem. No existirà. Serà com el corredor del Mediterrani o com el diàleg que ofereix el PP al govern dels catalans. Una sorpresa que es va esvaint, un record que es va perdent, una barra infinita.