Els trens de Montcada

Dimecres passat, gairebé mig miler de veïns de Montcada i Reixac, al Vallès Occidental, es van manifestar per enèsima vegada per protestar per la mort d'un jove a les vies de la línia R2 –que va de Granollers Centre a Castelldefels– al pas per la població. Els veïns, irritats perquè aquella mort no era cap raresa, sinó una més en un degoteig constant –gairebé 170 morts en 20 anys–, van tallar la circulació ferroviària no només de la línia R2, sinó d'altres que passen per la població. El resultat va ser un col·lapse ferroviari que va fer que moltes persones arribessin a la seva destinació amb molt retard.

La irritació veïnal no només s'explica per les morts. Aquesta via, com d'altres, separa el poble. Les barreres del pas a nivell cauen fins a 198 vegades durant les 18 hores de trànsit dels trens, onze cops cada hora. La lliure circulació esdevé un calvari.

En aquests casos, com quan hi ha una vaga de serveis públics, és molt fàcil començar a repartir acusacions a tort i dret. També és injust. Potser la interrupció de la circulació hauria d'haver estat més breu o simbòlica, però Montcada i Reixac fa molts anys que sent promeses oficials de l'estil “l'any que ve, sí”, que faran passar aquella via tacada amb tanta sang per sota terra.

Sempre ha passat igual: sigui qui sigui qui mani a Madrid, l'alcalde –ara, l'alcaldessa– rep bones paraules i moltes promeses: que sigui subterrània ja està pressupostat; que les obres són imminents; que ara sí que va de debò; que paciència, que això té els seus ritmes. Després, totes aquestes promeses queden en no res. I a Madrid encara s'ofenen si els ho recordes.

L'última presa de pèl va consistir a prometre que després de les obres del tren d'alta velocitat al municipi es faria la via subterrània. Doncs bé, el TAV fa anys que passa per Montcada i el més calent és a l'aigüera

Exemple i metàfora. Perquè ara no em diran que els suposa una sorpresa això que algú prometi, no compleixi i a sobre s'ofengui quan algú els fa les reclamacions corresponents.