L'experiència ja no és un grau

El nomenament d'Alberto Oliart, de 81 anys, com a director de RTVE ha provocat un ampli debat sobre la idoneïtat que una persona d'aquesta edat assumeixi un càrrec tan exigent com el de la cadena estatal, i més quan l'ens ha prejubilat centenars de treballadors abans dels 60 anys. Partint de la convicció que l'experiència és un grau, tampoc entenc que s'hagi anat a buscar l'antic ministre de la UCD per dirigir la revolució que espera a la televisió pública, que a partir de gener no tindrà anunciants, la qual cosa és motiu de tota una altra llarga reflexió. Les prejubilacions de treballadors en plenitud de facultats les fan des de molt abans de la crisi empreses amb comptes molt sanejats, sobretot bancs i caixes. L'equació és fàcil d'entendre: s'estalvien salaris elevats i es contracten joves amb sous mileuristes. Mentrestant anys de coneixement i professionalitat (també de vicis) queden postergats en un cicle cada vegada més ferotge. L'experiència i els serveis prestats no valen res en la política laboral de moltes empreses i, en canvi, els directius que prenen aquestes decisions sovint han superat la setantena. És a dir, receptem per als altres el que no volem prendre nosaltres, i això cada vegada se sembla més a la llei del més fort (ric). Hi ha gent d'edats avançades amb ments àgils en la política, la ciència o en el món de les arts que tenen prestigi. En canvi, una persona que hagi treballat quaranta anys en una fàbrica, en la construcció o a pagès només es pot projectar a l'Imserso. El treball físic desgasta molt més que l'intel·lectual, però les regles del joc han de ser per a tothom, i proposo que s'arribi a un compromís: els grans no han de fer de tap dels que pugen, i els grimpadors han de saber que el coneixement només s'adquireix amb l'experiència i que tal faràs tal trobaràs.