Exasperant sordesa

El savi refranyer atresora perles com aquesta: “no hi ha pitjor sord que el que no hi vol sentir.” És curiós que aquesta llegenda popular correspongui amb l'exercici dels nostres governants. Els uns, perquè no hi volen sentir (Madrid), els altres, perquè es neguen a acceptar la realitat que perceben (Barcelona), amb la qual cosa tots estan exasperadament contents perquè no hi ha diàleg, ni negociació, ni cessió, ni expressió de la responsabilitat, que és el mínim d'exigències a qualsevol governant. La saviesa de coneixement general no existeix, donat que no es pot atribuir metafísicament a la mediocritat. I a una ribera i altra de l'Ebre l'excedent és l'ingent mediocritat. La prudència fa un lustre que està de vacances i no ha tornat. La veterania, que és un grau, no és a aquesta banda de les aigües de l'Ebre, ja que una excessiva juvenilització condemna els veterans al bagul dels records. Finalment, la fortalesa pot ser l'esquer per resguardar-hi obcecacions, que s'acostumen a abocar al pou dels desastres històrics. I en això estem, si ningú no hi posa remei o si no ens plou del cel el manà del seny, com als fills d'Israel al desert.

A la meva memòria de la postTransició no hi consta cap escenari polític com aquest. Al govern, s'hi arbitren mètodes per prevenir i resoldre problemes, però no per crear-los. Crear un problema des del govern és negar l'essència del governament. I, si els problemes irresolts són abandonats per desídia, omissió o tàctica, el governant s'arrisca a provocar un efecte en cadena que multipliqui el problema fins al conflicte final. El galleguisme –tan habitual en Franco, Pio Cabanillas i Rajoy–no és cap solució: únicament serveix per dilatar els contenciosos i, en definitiva, empitjorar-los. D'aquí és d'on arrenca el delicte ètic d'omissió de responsabilitats. D'aquí, també, l'error d'Artur Mas cercant la solidaritat basca per mitjà d'Ibarretxe, per aconseguir socis per la qüestió catalana, que només engendrarà més resistències i una dinàmica de maximització de penes judicials. Presentar-se davant Rajoy amb associats a l'independentisme català només ajuda a endurir la resposta reactiva, i mai proactiva.

Em refereixo a l'efecte dominó dels últims despropòsits de l'indubtable problema català. Els cinc anys de tancredisme polític del govern de Rajoy no podien sinó condemnar a un empitjorament del problema i a l'efecte contaminant en zones adjacents. L'absència de justificació d'aquesta no-política del govern de Madrid, lluny d'apagar l'incendi, el revifaria. Un cop més, ha demostrat el desconeixement de les arrels de l'anomenada qüestió catalana, que ja prové de mitjan segle XIX, com d'alguna manera va denunciar el general Prim al famós discurs a les Corts espanyoles el 1851, lectura que recomanaria. És un xoc d'identitats, de mentalitats, d'un naufragi històric de la compensació fiscal i del tractament inversor del Estat a les terres mediterrànies de la Corona d'Aragó –tant nació i Estat com Castella fins al segle XV– i amb una memòria identitària encarnada a les essències de la seva idiosincràsia.

La qüestió límit, a parer MEU, arribarà quan Catalunya projecti la seva frustració davant la sordesa i el desconcert castellanista del govern espanyol, i els efectes es projectin directament a la resta de comunitats catalanoparlants, afins en la seva sensibilitat; de manera que, volent ofegar l'incendi català, provocaran l'efecte contaminant contrari a les comunitats germanes. El fet simbòlic determinant es perfila en sabotatge maldestre del corredor mediterrani. Aquesta és la clau d'un possible incendi comú i participatiu al País Valencià i a les Illes Balears. ¿Tan sords són, per no endevinar-ho? Els arguments del greuge són sòlids i evidents: 1) Una economia conjunta que aporta al creixement espanyol no menys del 32 % del PIB. 2) Una urgència peremptòria de disposar d'infraestructures aptes per al moviment dels passatgers i mercaderies en què preval la rapidesa com a eina de competitivitat a Europa. No menys del 40% de les exportacions espanyoles venen d'aquesta amplia regió. I en turisme, són la màxima potencia del Estat. ¿Com es pot mantenir una sola via entre Múrcia, València i Barcelona amb un cabal de viatgers superior al de les comunitats castellanes, andaluses i gallegues? 3) Un dèficit de prestacions en carreteres i infraestructures per una escandalosa incúria inversora de l'Estat en unes societats que aporten la massa fiscal més gran d'Espanya (qüestió a part de les balances fiscals) que suporten, en gran mesura, el pressupost de l'Estat. En aquest context, s'hauria de situar la demanda de les comunitats mediterrànies per al projecte del corredor. Les exigències són absolutament legítimes com ho demostra que Catalunya és, amb 65.142 milions d'euros, la primera comunitat autònoma exportadora d'Espanya (el 25,6 % del total); València és la segona, amb el 11,3 %. I Madrid tan sols la tercera, amb l'11,1%. ¿Com s'ha de justificar, aquesta privació d'una infraestructura ferroviària que afecta el 42% de l'exportació espanyola, si hi afegim Múrcia?

Tal desraó abonarà, D'aquí a ben poc, el moviment solidari amb Catalunya, a València i les Balears. La contaminació sobiranista està en marxa. Que no és de sords, no advertir que la inoperància de Madrid pot encendre un foc de més grans proporcions? No hi ha pitjor sord que el que no hi vol sentir.