Vuits i nous
Expressionisme abstracte
“Hi ha ara, amb la crisi dels refugiats, un moviment artístic equiparable?
Escapada al Guggenheim de Bilbao per veure l'exposició “única“ i “irrepetible” del moment: l'expressionisme abstracte. Hi és present l'obra dels que hi espero, Jackson Pollock, Mark Rothko, Willem de Kooning, Robert Motherwell o Cliford Still, i la d'altres que no perquè no dono cap a tot, com Arshile Gorky, Philip Guston, Franz Kline, Joan Mitchell, Barnett Newman... Quan l'abstracció m'agrada tant sempre poso en qüestió l'art figuratiu i m'arribo a preguntar per quin motiu la humanitat, pel que fa a la manifestació artística, no va començar i continuar per aquí sense passar per les marededéus del romànic, l'Adam de Miquel Àngel, les decapitacions de Caravaggio o la vicaria de Fortuny. Després, un cop al carrer, al MNAC o al Prado, supero la prevenció. No sé si per arribar a l'abstracció s'havia de passar prèviament per la figuració, però ja m'està bé la seqüència. Afortunats nosaltres que l'hem atrapada. Velázquez i els seus espectadors se la van perdre. Hauria volgut més Pollock, el més famós i influent de la colla que feia gotejar amb càlcul els pinzells o els pots de pintura sobre la tela, però la descoberta dels que desconeixia em compensa la petita decepció.
Els rètols i el catàleg insisteixen a dir que l'expressionisme abstracte es correspon amb una actitud política. Els seus practicants, tots americans per naixement o emigració, reaccionen als estralls empobridors del crack del 29, a la Guerra Civil espanyola, a la Segona Guerra Mundial... Hi reaccionen expressant malestar o alliberant creativitat entre l'atmosfera opressiva. Després, van ser sensibles a l'existencialisme dels anys cinquanta. Haurien pogut ser llavors carn del macartisme, perquè si no eren comunistes eren dissolvents, però la CIA hi va interferir i els va utilitzar per demostrar al món i en particular a l'URSS i als seus satèl·lits com eren de lliures els Estats Units. D'una manera o altra, sempre som manipulats.
Les guerres actuals que tenen per teatre els confins de l'imperi i que empenyen milers de ciutadans a buscar refugi a Europa sense trobar-lo, també tenen la seva corresponent expressió artística? Un corrent pictòric, literari, musical, etcètera, de caràcter dolorós o protestatari adaptat al nou horror? Potser sí, i no m'ha arribat encara. No estic al cas de tot. M'ho pregunto mentre prenc un cafè a la terrassa del Guggenheim. Fa un sol primaveral càlid, sorprenent a Bilbao. A les altres taules, molts consumidors prenen copes de vi. Quina obsessió amb el vi. Semblem els personatges ben peixats de Woody Allen, col·leccionistes d'algun Still. He dinat al restaurant del mateix museu. No podia ser un restaurant com els altres, és clar. Una action paiting pròpia de Pollock, feta pel cuiner, decorava un dels plats. Tot s'engoleix.
