la Crònica
S'endevina quelcom poc sa
Els han inculcat que som els catalans els disposats a endegar un front de combat
Fa setmanes que, si s'observa en els mitjans de comunicació l'actitud del president Rajoy, s'arriba a la conclusió que l'home resta tranquil, relativament, és clar, perquè té mesures de tota mena preparades, assajades i repetides que, crec jo, vinculen molta gent qualificada, socialment, políticament, militarment i un gran calaix on esperen inquiets, però no espantats, una massa d'espanyols mal informats pel que fa a Catalunya, poble el qual vesteixen d'insolidari, avar, egoista i individualista, anàlisi feta amb un espanyolisme equivocat. Els han inculcat que som els catalans els que estem disposats a endegar un front de combat, ampli i preparat, per liderar els patriotes catalans a fer tot el que sigui per iniciar les accions que ens haurien de portar a l'inici de la negociació final i reconeixement de la independència absoluta del territori.
Hom medita què ha pogut passar en els últims segles perquè hagi nascut i crescut aquest sentiment, i l'actitud consegüent, dels espanyols cap als catalans. Repassant la història, hom recorda que hi ha hagut situacions polítiques difícils, insubordinacions, bombardejos de Barcelona des del castell de Montjuïc i, fins i tot, barricades. El català no ha estat mai autènticament bel·licista: crida però no mossega. Els episodis mediterranis dels almogàvers i el timbaler del Bruc han estat les figures històriques que podrien haver fet pensar que a Catalunya hi havia un sentiment latent antiespanyol molt desenvolupat. Realment no és així. Llavors ha d'haver estat un sentiment disfressat, però que analitzat és més crític que altra cosa. No volia emprar en aquesta anàlisi una paraula que ve motivada prou sovint i balla per l'enteniment, delerosa de sortir i desterrar d'una vegada el misteri d'aquesta actitud espanyola anticatalana. A la pancarta portada per torns de catalans il·lustres, escriptors, científics, enginyers, arquitectes, pintors, escultors, artistes de teatre i cant, músics i professionals destacats amb fama local, sols els uns, i europea i mundial, els altres. La representació d'aquesta maternitat de figures hauria de portar a la pancarta poc text i hauria de fer així: “Conterranis del sol ibèric, el que ens teniu ho defineix una sola paraula: enveja!”
L'esperit de treball imparable que ningú pot negar; l'afany de millora de tot el millorable; el deler per la productivitat; la recerca de noves vies a la medicina per millorar la vida i allargar-la; la cultura literària, teatral, cinematogràfica, de dansa, pintura, escultura i arquitectura, la millora de la productivitat en totes les línies fabrils, agrícoles i moltes més, tot plegat aplicable als catalans, és el que produeix aquest sentiment que tantes injustícies ha promogut, produeix i produirà. No han pensat els espanyols que, vist el cas durant segles i que la diferència subsisteix, seria millor que, en lloc d'envejar-nos i fer mala sang, fessin quelcom molt més rendible: imitar-nos!
