Tribuna
‘Despertant el gegant'
Bill McGuire, professor de geofísica a l'University College de Londres, a Despertant el gegant (Waking the Giant, 2012) analitza la possible relació entre l'escalfament global i variacions en l'activitat volcànica i el nombre de terratrèmols a tot el món. Tot seguit, només podem reproduir un parell dels exemples que McGuire aporta.
El primer seria el volcà Pavlov, el més actiu d'Alaska amb unes 40 erupcions en els darrers 200 anys. El que fa excepcional el Pavlov, però, és la seqüència amb què es produeixen les erupcions. Entre el 1973 i el 1998 va entrar 16 cops en erupció, 13 de les quals varen ocórrer de setembre a desembre. Una distribució així no és possible per atzar. Els sismòlegs varen acabar deduint que la causa d'aquestes erupcions era la variació del nivell mitjà del mar al llarg de l'any. A la tardor i l'hivern, les variacions estacionals locals en els patrons de vent fan que l'oceà tendeixi a enfilar-se cap a Alaska. Això suposa un augment mitjà del nivell del mar de només 17 cm que, no obstant això, és suficient per controlar la temporalitat de les erupcions. Aquesta lleugera pressió extra, mantinguda en el temps, és equivalent per al volcà a l'acció de prémer un tub de pasta de dents.
El segon és que les erupcions dels darrers 300 anys a tot el món, es concentren entre novembre i abril. Això és sorprenent, però ho és encara més el motiu. Després d'analitzar multitud de possibles causes, els investigadors varen concloure que la causa era la minúscula deformació que el nostre planeta experimenta de forma anual. Pel fet que quan és estiu a l'hemisferi Nord és hivern a l'hemisferi Sud, i viceversa, la Terra experimenta un transvasament anual d'aigua entre les dues meitats del planeta de 10 bilions de tones d'aigua. Aquesta transferència de pes és suficient per provocar una lleugeríssima deformació del planeta (al pic de la compressió de l'hemisferi nord, el pol Nord s'enfonsa només 3 mm), que es propaga de Nord a Sud i després de tornada, seguint el cicle de transferència de l'aigua, en el que ve a constituir una mena de batec anual de l'escorça del nostre planeta. És evident que, per entrar en erupció, un volcà ja ha d'estar a punt per fer-ho, però seria aquesta petita deformació anual la que acaba de donar l'empenta perquè ocorri en uns mesos concrets.
El desglaç de Grenlàndia i l'Antàrtida, garantit amb les actuals emissions de CO2, portarà la desaparició de les capes de gel de centenars de metres de gruix que ara les cobreixen, amb el corresponent augment (80 m) dels mars de tot el món. És pràcticament inevitable concloure que, si variacions tan petites com les dels exemples tenen l'impacte que tenen, variacions permanents de metres en el nivell dels oceans també portaran associades les seves onades d'erupcions i terratrèmols.