Per l'amor de Déu

Com que encara tinc (per sort meva) molts amics del gremi en actiu, en passiu i a la reserva, per parlar del tema m'agafaré a un programa que aquesta setmana he vist i escoltat en un programa de televisió francesa, i així hi posarem distància –només geogràfica, perquè el tema és prou calent a casa nostra també– o almenys m'ho sembla.

El programa era dedicat al celibat sacerdotal del catolicisme, una qüestió per a mi sempre d'actualitat per sort o per desgràcia, en funció de si es mira des del liberalisme o si se'l mira des de l'ortodòxia més encarcarada. A la taula de debat hi havia set testimonis molt ben triats: dos capellans casats, tres senyores “amb experiències desgraciades amb un sacerdot” (un sacerdot diferent cadascuna, s'entén), un capellà homosexual i un mossèn rector de seminari, l'únic que vivia d'acord amb el Dret Canònic estricte de la Santa Mare. La cosa prometia. Començà amb grans dosis de tristesa i lamentacions (quasi esgarips) per part dels casats; un deia que quan s'ordenà sacerdot havia acceptat el celibat per inèrcia, per peresa intel·lectual, i l'altre aclaria que havia regularitzat una situació, casant-se amb una senyora que havia prenyat. Entre ambdós hi surava un aire de malviure perquè un dia ho havien deixat tot per servir Déu, i havien fracassat. Ho confesso, l'espectacle dels seus malencerts em convertia en una mena de voyeur involuntari potser, però golafre. La situació més aparentment equívoca era la del mossèn sodomita que apareixia amb la cara pixelada i la veu estrafeta mecànicament, bo i dient i repetint que sentia una forta presència i autèntic testimoni cristià entre el col·lectiu gai de la seva parròquia, en una gran ciutat a la regió de París.

Entre els que encara exercien, el rector del seminari s'enfadà amb una senyora que va dir que no podia ser que un home visqués amb normalitat la seva vida sense poder fer “això”… sí: això que vostè, amable lector, ara pensa (“sans ça” –va dir la madame). El rector li replicà que “ça” no era essencial en la vida de ningú, i cità Leonardo: el sexe en ple ús és tan lleig, que “la natura si perderebbe” si els fornicadors es veiessin actuant. Evidentment, el de Vinci i el mossèn rector de seminari exageraven molt o no hi entenen res, perquè pel cantó de la lletjor no hi ha cap perill ni per a la natura ni per a la reproducció de l'espècie. Al final, una de les senyores es queixava que el marit excapellà es passava el dia i la nit parlant de religió. “Il ne pense qu'à ça” –va dir la senyora. Però en aquest cas, “ça” volia dir la Santa Mare Església.