Contradiccions judicials

En les dues causes que se segueixen pel desordre que els va suposar la consulta del 9-N hi ha una contradicció palpable. Normalment, en lògica judicial, les causes s'agrupen. I s'agrupen sempre en instàncies superiors. En el cas d'Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau, la vista se segueix al Tribunal Superior de Justícia a Catalunya perquè Rigau és diputada i, per tant, aforada. Si els jutjats fossin únicament Mas i Ortega, la causa se seguiria en una instància ordinària. Per això Francesc Homs ha de passar pel ribot del Suprem. Ell és un aforat encara més important. Sempre hi ha classes i els membres del Parlament espanyol tenen més consideracions que els de les cambres dites autonòmiques. A partir d'aquí hi ha la contradicció. Quan el Tribunal Superior de Justícia a Catalunya va constatar que un diputat del Parlament espanyol estava imputat en la mateixa causa va enviar tots els papers cap a Madrid, perquè és al Suprem on s'haurien d'haver agrupat. Però ses senyories van tornar a despatxar-los cap a Barcelona i van separar els dos casos, que només són un. I per què? No ho sap ningú. El que sí que se sap és que el judici a Madrid és una còpia del de Barcelona. Amb testimonis inclosos. Repeteixen feina. I se sap una cosa encara pitjor, si arriba abans la sentència del Suprem, la del Superior de Justícia a Catalunya hi quedarà del tot condicionada. Perquè el Suprem és la instància superior on caldrà recórrer contra la del Superior. Tot això no té sentit. O sí. Però segur que és malvat.