Europeïtzar el procés

Fa poc, corresponsals europeus de mitjans estrangers parlaven del procés català a la televisió nacional. Certes consideracions van ser una galleda d'aigua freda a l'optimisme naïf que ens caracteritza, encara. Assenyalaven les dificultats enormes que preveien per al triomf sobiranista, així com una certa fatiga per repetir davant els seus lectors, imatges de manifestacions al carrer, tot esperant gestos polítics més decidits. Algú va reproduir la idea que, a Europa, el cas català incomodava la majoria d'estats, que es treien les puces de damunt afirmant que era una qüestió interior espanyola i no un tema europeu.

Convé apel·lar a la nostra tradició europeista, en contrast amb una Espanya de vocació menys europea. No sols la història, sinó la realitat, ho confirmen. No cal, doncs, recular fins a l'època del “gran Carlemany, mon pare”, com diu l'himne andorrà, ni al seguiment català de la primera i segona guerres mundials, per demostrar-ho. Així, si Espanya i Portugal ingressaven a la UE, el 1986, quatre anys abans ja s'havia fundat el Patronat Català pro-Europa que, el mateix 1986, obria delegació en un emplaçament brussel·lès emblemàtic com la Rue de la Loi. El PCPE, amb J. Pujol, naixia per promoure i coordinar activitats de relació entre el Principat i la Europa institucionalitzada. Amb els anys i la territorialització d'aquest organisme, facilità aprenentatges i enfortí experteses en matèria europea, d'una manera molt lloable, a desenes de persones. Era l'expressió institucional, consorciada amb organismes públics i privats, de la voluntat europea de la societat catalana, per sobre de les escasses competències en aquest àmbit. Fins i tot, el 2001, va constituir-se una Convenció Catalana amb l'objectiu de facilitar la participació ciutadana en la definició de l'Europa del futur, una experiència que, amb l'excepció del País Basc, no es produí enlloc més d'Europa. Fins i tot en un estatut tan retallat com l'actual, hi ha tot un capítol i nou articles dedicats a les relacions de la Generalitat amb la UE, el darrer dels quals dóna cobertura legal a l'establiment d'una delegació de la Generalitat davant la UE que ja s'institucionalitzà amb J. Montilla. No és tampoc fruit de l'atzar que, en deixar la presidència, P. Maragall creés la Fundació Catalunya Europa, al gener del 2008, reconeixent que “la personalitat nacional de Catalunya està dotada d'una innegable vocació europea”.

La construcció d'un estat nou requereix una arquitectura molt complexa que, dintre una unitat supranacional com l'europea, adquireix encara més matisos. No és mai fruit de la improvisació dels que ho desitgen o resultat de la bona fe, la generositat democràtica o la solidaritat política dels que ho hauran de reconèixer. Tot obeeix a una enginyeria laboriosa, en què no es pot menystenir cap detall. La realitat sempre s'acaba imposant i, malgrat lluitar contra totes les adversitats, hi ha bons exemples de triomfs polítics que semblaven impossibles. És el cas d'Eslovènia, que es va convertir en estat independent tot i no haver-ho estat mai abans, i sense tenir el suport de la UE, ni dels Estats Units. I ara, amb el Brèxit, la continuïtat d'Escòcia a la UE només és possible en la mesura que aquesta es desvinculi del Regne Unit i esdevingui un estat independent, circumstància que cada cop és vista amb més simpatia a Brussel·les, particularment després de la reiterada voluntat europeista d'Escòcia, expressada a les urnes. A això, cal afegir-hi el treball permanent de lobby a les institucions, entre els partits d'ideologies afins, prop dels estats constituïts a les darreres dècades, en contacte amb estats de dimensions semblants a les de Catalunya, emprant totes les connexions i contactes possibles en tots els àmbits (cultura, esport, ciència, medicina, empresa) i tot allò que proporcioni a Catalunya prestigi i generi simpatia, sense oblidar els motius geoestratègics i, fins i tot històrics, que ens enforteixin en relació amb Espanya. Però, resta encara un altre instrument, fins ara no utilitzat massivament, que crec que fóra definitiu: en una propera concentració davant d'un tribunal, o en una gran manifestació sobiranista, hi hauria d'haver tantes banderes europees com estelades i un sol crit corejat per la gernació: “Europa, Europa, Europa!” Aquesta imatge i aquest so anul·larien, definitivament, l'afirmació que no som una qüestió europea, sinó només espanyola. Davant d'una realitat que amb tanta claredat interpel·lés Europa, la UE no podria amagar-se com ara, per més simpaties o no tantes que l'actual UE ens provoqui. A més de patriotes, ens cal també ser intel·ligents, si de debò volem guanyar la llibertat.